MAQUIAVEL Enguany (2013) celebrem que fa 500 anys Maquiavel va escriure la seva magna obra El Príncep en la qual ens explica com ha de ser un governant modern. Amb ell, la política es divorcia de l'ètica, i doncs, no se'n deriva, com passava en Plató. Cal dir que Maquiavel no era maquiavèl•lic; és a dir, no tenia era el viperí malvat amb què entenem la paraula avui dia. Era, simplement, el que en diríem avui dia un assagista modern que establia com s’havia de comportar el governant, que anomenava príncep. Diu que el governant modern ha de tenir una qualitat essencial: la virtù —que vol dir confiança, assertivitat, disposició a assumir riscos, força, empenta. (Fixem-nos que avui dia en català diem que una persona no té virtut quan la veiem sense força, sense empenta, decaiguda)—. Tanmateix, també ha de gaudir de prudència, justícia, temperància. Així doncs, no és gens estrany que ens adverteixi que la política és l’art del càlcul. Maquiavel contraposa aquesta virtù, que tindrà com a fita el bé comú, a tirania, que cerca el benefici d’un mateix. Maquiavel ens presenta un governant modern, lluny de la utopia platònica i de la carrincloneria aristotèlica, i diu, per exemple que si no pots ser temut i estimat alhora, tria ser temut. La millor fortalesa que pot tenir el governant és la de no ser odiat pel poble. i doncs, no s’ha de bandejar el bé, si es pot, però saber entrar en el mal, si cal. La utilitat pràctica fa mirar exclusivament cap als objectius, i, si són bons, qualsevol mitjà que hi porti també ho serà. Els principals fonaments dels estats són bones lleis i bons exèrcits Considera que la societat és una jungla a la qual cal plantar cara. El Príncep [el governant] ha de ser astut com la guineu i fort com el lleó, i, per tant, el fi justifica els mitjans. El Príncep significa, políticament, el final del món medieval i la construcció del món modern. Diu el professor Longo: “Restaurar la confiança en la política no és una necessitat dels polítics, sinó de tota la societat”. Així doncs, podem dir com a conclusió que Maquiavel, a l’obra El príncep (1513), analitza el poder i en fa una teoria totalment realista.

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA! (1) Quan surti aquest article, ben bé al cap d’un mes d’haver-ho escrit, algunes de les coses que hi comento seran història, record o punt de l’evolució. I n’hauran passat moltes més! Tant de bo que hagin guanyat les positives i hàgim avançat en el camí de la sobirania! Per jutjar els fets cal distància. I doncs, jutjar els esdeveniments d’aquests últims mesos és arriscat i connota el risc de veure’ls borrosos. Ara bé, per esguard de l’11-S paga la pena fer unes quantes reflexions, per no perdre el nord, per “retornar el nom de cada cosa”. Catalunya és una nació. Recordem que nació és una comunitat que participa d’unes idees culturals amb una llengua que les cohesiona. Catalunya és una nació assenyada. Tanmateix, la gent assenyada quan agafa una rauxa exaltada esdevé inamovible. Però això només passa quan no se li fa cas, no de l’escolta, no se la considera, no se la respecta i a còpia de maldar veu que no hi ha res a fer. La Diada del 2012, amb un milió i mig de manifestants, ha tingut incomprensió, recel, ironia, menyspreu... Molta gent, fins i tot personatges que es titllen de demòcrates profunds han minimitzat aquesta manifestació d’afany d’independència. I qui digui que un partit ho ha monopolitzat, és o ignorant o mentider. Per no dir definicions més gruixudes que no serien insults, ja que serien definicions. Hem de recular més de cinquanta anys per trobar una unitat de pensament compartida per tendències tan controvertides (a part de molts polítics que estaven a l’aguait per veure venir). A la manifestació, hi vàrem poder veure gent de tot el ventall ideològic —des d’un anarquista fins a un dretà de tota la vida—. I fins i tot alguns sabres hi eren, cridaven i aplaudien. Potser sí que aquesta vegada vencerem: ja seria hora, que gairebé no ho hem fet mai. Però cal paciència, seny i constància. I no cal dir on és la veritat —si és que existeix—, sinó on és la força de la democràcia (el millor de tots els governs possibles). Que no ens esverin els malvats parlant de guerra incivil i demagògies resclosides. Hi va haver una proclamació de la identitat per damunt de la igualtat. I punt!

PERDREM BOUS I ESQUELLES
Semblava que érem un país que sempre anava a més, que tot anava com una seda, sobre rodes, estàvem segurs que arribaríem lluny, cantàvem victòria.
Però acabat de fer, els veïns ens han aixecat sempre la camisa, van per les seves i sempre ens han carregat els neulers.
I nosaltres som uns cagadubtes: arronsant el llombrígol.
La pregunta és rasa i curta: És que sempre hem d’abaixar el cap?
Amb tota la seva actuació ens han fet caure la bena dels ulls. No ens fan el pes, ens han fet perdre l’oremus i en tenim els nassos plens, ens han ben acabat els torrons: n’estem fins al coll.
De tant collar-nos els cargols ens han tret de polleguera.
No ens hem gratat prou la bossa? Hi ha molts fets que no hem pogut pair. Ara sabem del cert amb qui ens juguem els diners.
Sempre cornuts i pagar el beure. Sempre afluixar i afluixar la bossa. Ens han fet la guitza. Tenim mala peça al teler, ho tenim mal parat.
Hem d’agafar el bou per les banyes. Han demostrat que són d’allò que no hi ha, tot i que sigui difícil fer el cor fort perquè amb aquesta gent és com picar ferro fred.
Això acabarà com el rosari de l’aurora. Ballàvem per un peu i ara ens toca ballar-la.
En aquests veïns, els hem ben descobert el marro; i doncs, és ben clar que hem de treure les ungles: Els hem de deixar estar, engegar-los a dida, fer-los la creu. Hem de fer un cop de cap.
Ja n’hi ha prou de donar-nos sempre garses per perdius, gats per llebres. Mai no ens han donat un cop de mà.
De dia en dia anem cada vegada més de gairell, el carro ens va pel pedregar; tanmateix, ens han buscat les pessigolles i ens muden el seny amb la rauxa.
Malament rai: Anem a mal borràs, a la misèria. En sortirem amb les mans al cap, hi deixarem els ossos, no tindrem de què fer estelles, perdrem la camisa, perquè hem fet el negoci d’en Met amb les cabres.

EROS
Hi havia una vegada, fa milers i milers d’anys, que en un turó perfecte —com una corba d’Afrodita (Venus), al sud d’Atenes, al Peloponès presidint el complex d’Olímpia—, hi va néixer un infant entremaliat, amb ales, els ulls tapats i proveït d’un arc i fletxes. Era Eros, el déu de l’amor, sempre inquiet i insatisfet, que podria ser fill d’Afrodita (Venus). Va sorgir juntament amb la Terra i procedia del Caos (el desordre). Així doncs, l’Amor garanteix la cohesió del cosmos, del món. El déu Amor, fou, doncs, el principi del temps i del món.
Més tard es va parlar d’amor com a agapé (àpat), de l’amor de germanor, d’àpat d’estimació, un altre esqueix del déu de les fletxes. L’amor reuneix també, entorn d’una taula o d’una plaça les persones que s’aprecien.
Sòcrates deia que de l’amor és l’únic tema del qual pot dissertar amb coneixement de causa. Al Convit (àpat d’amor) de Plató, Sòcrates diu que l’amor és intermediari entre els déus i el humans.
Si s’hagués d’implantar un sol manament al món, que si s’acomplís no hi hauria ni guerres, ni necessitats, ni odis ni venjances, aquesta seria EROS (AMOR).
Freud el considera com a “instint de vida”, de felicitat, de sensualitat, de tendència al gaudi dels sentits. Però veiem que l’eros més que res sublima i té una forta empenta cap a la immortalitat.
De vegades s’ha confós amb l’eròtica sexual; tanmateix, només n’és una part. El culpable de l’embolic va ser Freud, de qui s’han posat tant en dubte algunes de les seves teories que han dit que s’inventava historietes que l’avalessin. Les persones acostumem a treure’ns asos de la màniga que fonamentin les neures personals. Tothom vol justificar els seus principis i les seves teories, uns més que d’altres, per culpa de les limitacions: com més limitacions, més arguments.
Marcuse confronta l’eros amb la civilització i assaja una avinença.
Hi ha manifestacions humanes —com les festes majors— que encarrilen, desfoguen i enalteixen aquesta tendència amorosa.

ÒMNIUM, DE TOTHOM
Òmnium té com a lema “llengua, cultura i país”, i aquest juliol de 2011compleix cinquanta anys.
Òmnium significa de tothom; però, ho és realment de tothom? Déu n’hi do: té uns 25.000 socis i 27 seus repartides per Catalunya. Això sense comptar amb els simpatitzants.
Ara fa un any, va encapçalar la gran manifestació de cap un milió i mig de persones que cridaven “Som una nació. Nosaltres decidim”. Tanmateix, hem fet gaires passos endavant?
Sempre repeteixen que existeix per defensar la identitat cultural i política des d’un lideratge cívic i sovint en tràgica soledat i sobretot “per salvar-nos els mots”. La seva presidenta, Muriel Casals diu: “Avui afrontem una nova transició que ens obliga a defensar amb fermesa la nostra llengua de les contínues agressions que patim”... I això no és victimisme, sinó la realitat pura.
Tal com diu l’editorial de la Vanguàrdia de l’11 de juliol de 2011, “l’ànima de la institució és la resistència a la fagocitosi cultural i lingüística”. Ara, tot i la democràcia a Espanya continua l’esperit “d’una sola llengua i una sola personalitat”.
Quan els polítics demanen paciència i seny, Òmnium està al peu del canó, amb crítica i empenta.
Joan Ventura diu: “Òmnium va néixer en un país devastat políticament i en franca agonia cultural... per recuperar llibertats”. I remarca una altra veritat: “Catalunya ha après a ser la nació que la seva gent ha volgut , més que no pas el país que els seus polítics haurien pogut aconseguir i no han reeixit, sigui per incapacitat, sigui per l’eterna falta d’unitat”.
Si algú dubta que la seva existència tingui avui dia sentit que pensi en la sentència sobre l’Estatut i en l’ús social del català. I això no és victimisme sinó una trista realitat.
Ha sofert alguns moments de crisi, especialment en el franquisme i quan en el retorn de la democràcia provocava fred de peus en algunes institucions que els semblava que els prenia la feina.
Hi ha un braç polític, (defensor?) de la llengua i cultura: la direcció General de Política lingüística. Però els polítics només treballen per ensorrar els altres partits. I hi ha un braç popular: Òmnium cultural. No sabria dir qui em mereix més confiança.
Tal com ens fa veure Muriel Casals, és ben trist que Òmnium vagi al davant dels polítics fent compatibles l’alta cultura (premi Sant Jordi i altres) amb feines quotidianes (alfabetització, parelles lingüístiques...).
Avui dia ens trobem amb una entitat renovada i amb un nou impuls: Mentre hi hagi Òmnium hi haurà esperança! Per molts anys!

EL PROGRÉS
Ara que vénen eleccions, podríem recordar a la gent de la política què és progrés a fi que cap partit s’atribueixi l’etiqueta-medalla. Progrés no és pas esborrar, eliminar, anorrear, destruir, arrasar... a fi de construir o fer de cap i de nou. Progrés és bastir o edificar sobre tot allò que ens ha llegat la història i la tradició.
PROGRÉS ÉS retocar per avançar, com es fa als països civilitzats; aprofitar allò que és aprofitable (de la banda que sigui); conservar la identitat; respectar al màxim el territori; modernitzar conservant; fer coses noves recuperant les antigues; aprofitar tota obra sòlida per estalviar, com es pot fer amb l’hospital Trueta; recuperar per embellir; potenciar la personalitat dels llocs com s’ha fet amb molts edificis d’Itàlia. PROGRÉS NO ÉS allargar més el braç que la màniga. Els ajuntaments han gastat més del que podien i no pas sempre en benefici directe dels ciutadans. No fer simplement per fer riquesa, no arrasar hectàrees per construir infraestructures, com s’ha fet pel tren al Pla de l’Estany o a Sils per la Nacional; no s’ha de destruir per esborrar com s’ha fet amb edificacions franquistes o de governs anteriors.
PROGRÉS ÉS acollir al major nombre possible d’immigrants de manera que ni es desequilibri el territori, ni es provoqui desigualtat, ni es propiciï un retorn als països d’origen amb la cua entre cames. PROGRÉS NO ÉS obrir tota l’aixeta a l’entrada d’immigrants per tenir mà d’obra barata.
PROGRÉS ÉS millorar la seguretat viària sense tallar tots els plàtans, respectar els arbres, la seva ombra i el seu oxigen, i si la carretera és estreta se’n fa una altra al costat. PROGRÉS NO ÉS tallar els plàtans de les carreteres amb l’excusa dels accidents i els cedres de can Guilleumes de Breda o els de l’avinguda Ramon Folch, davant dels Jutjats de Girona. Aquí tots els arbres estan malalts i a França no; és creïble?
PROGRÉS ÉS avançar en els plans d’estudis aprofitant el que és aprofitable des anteriors. PROGRÉS NO ÉS improvisar, no és organitzar el curs per treballar amb llibres digitals i no haver-hi ni preparació ni material. No innovar per innovar, com es fa constantment amb els plans d’estudis per anar a la cua d’Europa.
Etc.
Però per progressar cal intel•ligència, imaginació i empenta. Immanuel Kant a l’article “Què és la Il•lustració” ens adoctrina en aquest sentit:
“La destinació originària de la naturalesa humana és el progrés”.
No hi ha un veritable interès els governants i dels mitjans per il•lustrar-nos. Cal altruisme versus egolatria, amor al país versus egoisme i narcisisme.
Qui són els progressistes? Hi ha algun partit que no desitgi i cerqui els progrés?

HOMENATGE A JOAN MARAGALL EN EL 150 ANIVERSARI DEL SEU NAIXEMENT
ELOGI DE LA PARAULA DE JOAN MARAGALL
(RESUM ADAPTAT)
La paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món, perquè en ella s’abracen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual.
Sembla que la terra esmerci totes les seves forces a produir l’ésser humà, i que la persona empri tota l’empenta a produir la paraula...
N’hi ha prou que un menut digui “mare!” perquè tot el món espiritual vibri vivament... Ja ho diu sant Joan: “En el principi fou la paraula...”.
Hauríem de parlar sempre com encantats, com enlluernats... Però de vegades el massa parlar i el massa sentir ens enterboleix el sentiment de la paraula...
Recordo un jorn en les altures pirinenques, al pic de migdia, que avançàvem perduts per les altes soledats. Havíem errat el camí... Demanàrem el camí a un pastor.. i l’home, alçà lentament el braç signà una vaga drecera i mogué els llavis: “Aquell canal...”.
Recordo una nit, a l’altra banda del Pirineu, que sortí de la fosca una nena que cantava amb veu de fada... i vaig demanar-li que em digués alguna cosa en la seva llengua, i ella signà el cel i féu: “Lis esteles”. I això també era parlar.
Recordo un cap al tard, en una punta de la costa cantàbrica on els ponents són tan bells. La gent hi venia a veure pondre’s el sol en el mar; venien enraonant, però quan eren davant del mar, que mudava de colors, callaven. Van venir dos homes i es plantaren silenciosos davant del mar i per bona estona estigueren en silenci. Després, un digué: “Mira!”. I tothom que ho sentí mirà endavant i cadascú va veure una meravella pròpia. També això era parlar de debò.
“Aquell canal”. “Lis esteles”. “Mira!”. Paraules que porten un cant en les entranyes perquè neixen de la palpitació rítmica de l’univers...
Perquè en l’amor, mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot...
Per això, cal tractar la paraula com a cosa sagrada i inviolable...

TAV, AVE MARIA PURÍSSIMA
La tuneladora Gerunda comença a passar per sota de molts habitatges de la ciutat de Girona. Esperem que no hi hagi cap més ensurt ni cap desgràcia més greu, ja que malauradament, només de començar ja hi ha hagut problemes.
Em sembla que els tècnics d’Adif i els polítics de torn haurien de fer una mica de cas, no tant a uns humils presidents d’Associacions de veïns, ni a uns exconsellers de la Generalitat, ni a la Fundació Sagrada Família, ni a un llarg etcètera, sinó a una institució prou sàvia, seriosa i paradigmàtica com és la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura).
La UNESCO recomana unes mesures de seguretat excepcionals al seu pas pel subsòl de la Sagrada Família i la Pedrera. Tot i que es compleixen les mesures estàndards de seguretat, en aquest cas les mesures han de ser les màximes possibles, d’acord amb l’excepcionalitat dels edificis. Dos geotècnics alemanys treballen en l’elaboració d’un informe, que es farà públic d’aquí a poc —si no és que ja ha sortit—, que remarca que cal tenir ben present que en una obra així es trenquen deus, es travessen cavitats, la tuneladora provoca moviments de terra constants, cal analitzar la classe de terra que hi ha al subsòl, etc. Tot això si es vol garantir la màxima seguretat.
A Sarrià de Ter es queixen per les vibracions i per la por que no els engoleixi el terra. Els d’Adif diuen que les vibracions formen part de les previsions. I allò de la nau industrial també? Encara que actuïn —com diuen— dintre dels límits permesos, si hi ha una situació fora d’aquests límits què passa?
Ara un enginyer diu que en el cas de la nau, que es parlava d’una fossa sèptica és mentida. Verge Santa!
I l’Ajuntament mutis. La indefensió altra vegada.
En el cas de Girona, no ens passen per sota de cap monument emblemàtic, però sí per sota de moltes llars, i només de començar ja hi ha problemes. En aquest país ens cauen ponts i s’ensorren talussos —amb impunitat total dels culpables—; si t’entra a casa un “tècnic” te’n passen de totes (Pepe Gotera i Otilio); les calderes fallen o exploten; et fan uns muntatges que es desmunten en quatre dies... Així doncs, es fa més que evident que moltes vegades no es treballa bé i que no hi ha un amor per fer les coses ben fetes.
No estem en contra ni del TAV, ni del progrés en general, només faltaria!; però les feines s’han de fer bé, amb garanties de seguretat, amb planificació eficient i amb un gran amor pel país.
I és dubtós que es faci així, i és terrible que hàgim de dir “malament rai, que Déu ens agafi confessats!”

LA RÀBIA PER LA VINGUDA D’UN MESSIES
Sí senyor, potser el que necessitem és un messies.
Semblen aquells del temps de Jesús, els dels fets que ara per Nadal commemorem: a causa de la vinguda de Jesús tenien por que fos un messies.
No sóc fan de Laporta ni del futbol, però alerta que feu servir bumerangs i us pot rebotir tot plegat a la cara. La gent va essent una mica madura en política, ho mostren les votacions d’aquests dies.
No sé si Laporta serà un Messies o no, s’ha de veure; però hi ha molts polítics, senyors d’ERC, que escarxofats segur que ho són.
Comprenc que no us calguin Messies perquè se us podria acabar la mina i la canongia.
És clar, heu de destruir per poder conservar.
Si Laporta vol un partit nou potser és perquè li heu fet el buit, o li sembla que dels que hi ha no se’n pot aprofitar cap.
Doncs sí, la política, senyor Ridao, en aquests moments amb el problema de l’Estatut, de la crisi i de l’atur necessita redemptors, màrtirs i messies, el que segur que no necessita és molta gent que hi ha que no estima gens ni mica el país, ni solucions cap problema.
No em feu riure que us dediqueu en cos i ànima a la política; si és així us conserveu molt bé i no feu gens de cara de cansats.
Que sou massa gent aquells que us dediqueu a la política? Us sobra aquest senyor? Per què?
A la política d’aquest país el que li fa molta falta és educació i respecte.
Sí, la política demana feina i molta humilitat, senyor, Ridao, digui-ho ben alt, va!
I vostè, senyor Oriol, no faci el passarell amb això de la vocació, mirem el diccionari de tant en tant. Ja ens entenem!

LA LLENGUA CATALANA, TAMBÉ EN CRISI?
Les paraules queden curtes per expressar l’estupidesa infinita.
Crisi de la nostra llengua als diaris, al carrer, a la televisió, a la ràdio, a la literatura... Hi ha una crisi tan generalitzada, entre la real i la inventada, que fa angúnia i algun oi viure en aquests tristos temps.
Si ens centrem en la crisi de la llengua, eina elemental de la nostra vida i de la nostra cultura, els calfreds augmenten fins a riscos perillosos.
A Modest Prats, mai li agrairem prou la feina que ha fet pel català i l’amor profund que li ha professat. Mentre hi hagi modestos i la paraula, la llengua no morirà. Doncs ens ha ofert fa poc el seu últim llibre, que és un recull i un testimoni, un llegat i una compilació, un aplec i un ajust, una visió i una síntesi...: Engrunes i retalls. Escrits de llengua i cultura catalanes. 679 pàgines. Repàs històric.
Diu Modest que diu sant Joan: “En el principi fou la paraula... i per ella foren fetes totes les coses...” Les coses —la nació i el contingut—existeixen si es diuen, si hi ha paraula nacional per a elles.
I dedico a Modest Prats aquesta citació que li plaïa esmentar a les classes: “Si en la paraula hi ha tot el misteri i tota la llum del món, hauríem de parlar sempre com encantats, com enlluernats; perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que ens representi, que no hagi nascut en una llum d’inspiració [...] La gent venia a veure com el sol es ponia... i dos homes de mar es plantaren davant la cosa immensa i callaren una bona estona; després, un d’ells digué: “Mira”. I cadascú entengué aquella visió com una meravella pròpia. Això és parlar; la resta són paraules buides. [...] I parlant cadascú, amb temor, tractant la paraula com a cosa sagrada i inviolable”. (“Elogi de la paraula”, de Joan Maragall)
Pels graons de les paraules en la llengua pròpia pugem vers el saber; no, més ben dit, cap a l’incomprensible, l’inabastable, cap això que en podríem dir l’abstracció, la metafísica dels mots.
Però a cada bugada perdem un llençol. Som porucs, ganduls i inconscients. No lluitem per la llengua catalana, no l’estimem prou —allò que s’estima es vol conèixer a fons—, no l’estudiem. Com pot dir una persona que estima el català si constantment hi fa errades de tota mena i no s’esmena ni es corregeix gens?
Ara bé, Crisi en grec significava lluita, distinció, interpretació, procés... En aquesta nostra crisi la lluita no es veu enlloc; la distinció en altres llengües no ens fa ni fred ni calor; què interpretem?; potser deu ser un procés, però cap on?
I el profeta digué: podreu fer mal i fins i tot matar una paraula, però la Paraula no morirà mai; podreu matar persones i pobles, però mai la Paraula de les persones.

FRESSES, SOROLLS I INCIVILITAT

Quan un soroll o una fressa es passen dels decibels admesos, eleshores ens trobem enfront d’una incivilitat palesa, i els agents de l’ordre —si hi són i estan desperts— ho haurien de solucionar.
Doncs bé, a la nostra ciutat, a les nostres places i carrers de Girona —i això es podria traslladar a d’altres ciutats—, els decibels corren a pilons. Uns exemples:
—Hi ha brètols, vàndals i energúmens que s’ho passen bé trencant, cridant i fent escarafalls.
—Molts transportiostes no posen els paquets als carretons, sinó que els hi reboten.
—Molt personal fa anar les coses a cops.
—Els autobusos botzinen per l’embós o per cridar els viatgers.
—Grups i solistes es realitzen en el món del cant.
—Unes motos amb el tub d’escapament et colpegen el cap.
—Crits desmesurats.
—El dissabte no et pensis de poder fer matinada ja que a cap hora del matí tens rebombori de les obres, el buidatge dels contenidors de vidre, els percussors que se’t claven.
—Molts contenidors tenen la junta de goma gastada i fan un cop quan es tanquen.
—I un llarg etcètera.
Els analistes i especialistes diuen que som dels països europeus que gastem més decibels. Dels pocs arbres que s’han respectat —ja que els arbres no ens agraden i només serveixen per ser tallats—- són alguns eucaliptus, que no arriben ni a fer la funció calmant que els pertoca. Ara n’hem de tallar 500! de la Devesa: no he entès si estan malalts, ni qui està malalt, ni què s’hauria de tallar...

Per poder escoltar el silenci potser hauríem d’anar a viure nord enllà, on diuen que hi ha un respecte envers els altres, que es pensa en els altres, que la gent parla fluixet i es mira de fer les coses amb el mínim soroll possible.
Hauríem de mirar de treure’ns frustració, ja que a més frustració més agressivitat.
Ens convé descansar, altrament, no podrem rendir, ni realitzar-nos, ni ser feliços, ni potenciar la convivència.
Sort que tenim els guardians del nostre son, tot i que de vegades dormen. Voldríem que la nostra ciutat fos un racó de serenitat, de benestar i de pau.
Estimar la teva ciutat i estar-ne orgullós és, també, col•laborar perquè s’hi visqui bé.

Cal concloure que en general la nostra ciutat és sorollosa, i no s’hi posa remei; i en canvi necessitem el silenci, la quietud i la pau, per la salut del cos i pel benestar de l’esperit.
Verge santa dels set dolors! Que déu hi faci més que nosaltres! Perquè nosaltres no hi fem res.
Ja ho deia Josep Pla: “Semblava que tot estava per fer i el que passa és que no hi ha res a fer”.

LA SARDANA
Hi havia una vegada, a les costes lluminoses de la mar Egea, una petita ciutat, estesa com un brot fecund entre la vasta verdor de les oliveres inacabables i la brillant blavor del mar.
Els inquiets habitants que formiguejaven en aquella polis, molts dels quals es dedicaven a la navegació, gaudien d’una àgora (d’una plaça pública), punt de trobada per fer servir la raó (per enraonar), per contrastar opinions, per tancar tractes, per escollir per votació els seus governants i per acordar avantatges.
Quan els déus els eren benèvols, quan mudaven els solsticis, o quan la collita del mar i de la terra regalava abundor, s’agafaven les mans i dansaven agermanats en rotllana celebrant l’esperança i la felicitat.
Les nostres places s’haurien d’ajustar amb aquesta de l’antigor: ser punt de trobada, convidar a la xerrada, acollir la festa i la gresca i ser guspireig de la sardana.
És ben clar que en aquesta dansa, no és pas la crida del flabiol, ni l’esclat de la tenora, ni la pletòrica cobla el que convida al ball; és un sentiment ancestral, profund i ritual, que sens dubte s’arrela en un amor, en una festa i en un aprenentatge.
Per això desitjo que sentim profundament i aprenguem de cor aquesta nostra dansa.
Com deia Joan Maragall, aquesta “mòbil magnífica anella”, on tothom, “devots d’una santa harmonia”, s’agermana en “dansa sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans”.
Us vull convidar que estimeu i aprengueu aquesta nostra dansa, en gaudiu i festegeu amb ella amb tot el delit possible, en aquestes amples, festívoles i agermanadores places.

EL SUPERESMORZA O BRUNCH
La Jet set de Nova York es pensa que ha inventat el brunch i la moda està assolint un gran èxit en els hotels més prestigiosos del món. És una combinació d’esmorzar i dinar (breakfast and lunch). Per exemple, l’hotel Rey Juan Carlos I, dels més bons de Barcelona, ofereix per esmorzar productes de tot el món per a gurmets. I aquest setembre ho farà el Ritz. Bé, aquesta gent potser no ha sentit a parlar ni de les tradicions del país, ni de Josep Pla, ni de l’hotel Europa de Granollers, ni dels mercats de diumenge: allò dels esmorzars de forquilla (i ganivet).
Diu la cançó del Super 3: “Hi ha qui es menja una arengada,/ hi ha qui es menja un ou ferrat,/ hi ha qui es hala uns peus de porc,/ hi ha qui tot li sembla poc./ Però qui no esmorza bé/ no hi té res a fer./ Si vols anar a pescar piranyes/ i a escalar com l’home aranya/ o a la jungla vols viatjar/ no et descuidis d’esmorzar”. No vulguem ser bollicaos desnerits i tentinejar amb migradesa de forces, sense esma i a punt de caure en rodó: fem un bon esmorzar!
A la fonda Europa de Granollers —que té dos-cents anys—, l’any 1972, se servien 1500 dinars per a passavolants i una quantitat aproximada d’esmorzars. Esmorzars de forquilla, que diu Posep Pla: Ous ferrats o botifarra amb mongetes, peus de porc a la brasa, llonzes, cap i pota, bolets a la brasa, arròs caldós... (Però la gent es llevava aviat).
I perquè no ens creguem allò de “Povera e nuda vai, filosofia!”, que ens diu Dant a la Divina Comèdia, podríem parlar dels epicuris —gent molt ben pensant i molt ben menjant, un xic desencisada de la metafísica—, persones que assentaven bé la còrpora a l’empirisme de la terra i sabien treure tot el suc de cada moment de petit goig vital.
Aquell 29 de desembre de 2007, abans d’anar a la sessió matinal dels Pastorets, un que conec es va entaular en un bon esmorzar de forquilla. Us ho podeu ben creure, va veure la representació d’altra manera, amb una perspectiva sòlida i optimista.
Si ens ho permeten Obama, ZP, el Cavaliere, Medviédiev, el president (va)lent Sarkozi (i la Bruni), la moda de la bona menja ens portarà per camins dreturers.

SEGURETAT VERSUS LLIBERTAT

Vivim temps insegurs, a casa, al barri, a la ciutat, pertot. I la crisi (d’alguns) ho acaba d’espatllar. Bush deia que l’Iran era una amenaça per la seguretat mundial. Medice, cura te ipsum (metge, cura’t a tu mateix). Sembla que Obama ha tingut molt clar que el que passava a Guantánamo no era pas la solució a la inseguretat que provoca el terrorisme.
De tota manera, de vegades fa l'efecte que els nostres guardians, que ens haurien de guardar —per això viuen, i bé!, dels nostres impostos—, es desentenguin de la nostra seguretat: robatoris, atracaments, furts, persones indesitjables... A la nostra societat en general, les coses ni es fan bé ni van bé. Peix podrit pel cap. Lleis i jutges tenen un problema, s’ha vist prou fa poc. Però sobretot el tenen els polítics, i no és precisament el 3%! O tempora o mores! (oh temps! oh costums!) ens avisava Ciceró; va viure temps molt difícils i es lamentava d’aquella trista situació, que li semblava irreversible. Nil novi sub sole (res de nou sota el sol).
En el Leviatan (monstre-déu-estat), el filòsof Hobbes (1588-1679) diu que Homo homini lupus (l’ésser humà és un llop envers l’ésser humà —frase que no és seva sinó d’un pensador romà—), que l'ésser humà és depravat, que l'estat de naturalesa és un estat de guerra de tothom contra tothom, que per construir la civilització, evitar la continuació de l’estat natural de guerra encesa —propi de la naturalesa humana i de les seves passions—, i protegir la pau i la seguretat, cal que cedim la llibertat a un poder públic amb poder total que estigui tothora amb el garrot a punt (Leviatan).
L’escocès Hume (1711-1776), el filòsof de l’experiència, diu que perquè es formi una societat cal que sigui avantatjosa per als humans, que hi cerquen seguretat i protecció, de les quals mai no gaudiríem si fóssim completament lliures i independents. Això sí, és un gran defensor de la tolerància, en contra de tolerància zero que —diguem-ho de passada— és una boutade.
I Rousseau (1712-1778), ve a dir allò que “to er mundo é güeno”. La història funciona com un pèndol, situar-nos en el terme mitjà ens resulta dificilíssim.
El filòsof grec Aristòtil (segle IV aC) diu que les virtuts morals, diguem-ne pràctiques —no les intel•lectuals—, se situen en el terme mitjà (moderació) entre dos vicis (excés i defecte), depenent del subjecte, de l’espai i del temps. Per ex., el generós és el virtuós entre el gasiu i el mà foradada, el valent és el virtuós entre el poruc i el temerari, i això seria aplicable al governant: és defecte ser dictador, però ho és també deixar que tothom faci el que vulgui (laissez-faire).
Recordem que no hi ha déus a la terra; ja ve ben just si n’hi ha al cel!

DEMOCRÀCIA DEMONÍACA

Hi havia una vegada un eminent teòric de la política —podríem dir que era un filòsof de la política— que va esmerçar hores i hores a meditar i meditar sobre la perversitat del règim democràtic.

Li semblava que calia canviar els sistemes polítics amb aquesta ideologia perquè la democràcia no funcionava, els règims democràtics no se'n sortien i d'aquella manera la situació no podia continuar. Veia defectes pertot arreu. La democràcia havia manat l'execució de ciutadans exemplars, com per exemple Sòcrates; havia encimbellat en el poder a cruels assassins, i així un llarg etcètera.

Val a dir que aquesta personalitat de què parlem era un gran demòcrata, que veia difícil de trobar un règim millor, i per més que rumiava no trobava cap altra organització política que fos apta per afaiçonar uns estats en què brillés la justícia, la llibertat i la felicitat.

Per arrodonir les seves cabòries, va escriure una llista de qualitats que li semblava que havien de tenir els ciutadans demòcrates. Si s'aconseguien, tindríem unes organitzacions polítiques perfectes.

Heus ací les característiques que li semblava que havien d'assolir tots i cadascun dels habitants dels països:

Exercitar el debat públic, estar oberts sempre al diàleg, ser tolerants, inquiets, civilitzats, humils com per admetre les opinions dels altres, estudiosos, cercadors del bé comú, respectuosos, adoradors dels drets humans, ser conscients de no posseir la veritat, respectar els drets de les minories, i moltes altres idees.

Amb això anem a la deu de la qüestió. Democràcia prové de la paraula grega demokratia —demos (població, comunitat d’un poble, ciutadans) i kratia (govern o poder)—. Voldria dir, doncs, govern popular, en el bon sentit de la paraula, és a dir, govern del poble. Significa que tots els ciutadans han de tenir el poder —ben bé tots—; si se’n bandeja només un, ja no és democràcia. D'acord amb això, la democràcia més acceptable i perfecta seria la directa; és a dir, una mena d’anarquisme utòpic en què uns ciutadans lliures, madurs i amb personalitat —i per tant amb les qualitats esmentades— es constituirien en règim assembleari.

I no es pot oblidar que en una democràcia vàlida, abans de res, hi ha d’haver una clara divisió de poders: legislatiu, executiu i penal.

Això de la democràcia es va inventar a Atenes el segle V aC; però n'eren exclosos els esclaus i les dones.

Amb aquesta descoberta de la democràcia a la mà condemnaven a mort el ciutadà més demòcrata de la història de la humanitat: Sòcrates. De llarg a llarg de la història dintre de règims democràtics s'han fet pilons de barrabassades.

Doncs bé, com que tenim democràcia —poder del poble, de tot el poble!, no sols el poder del caprici de la dèria d’un partit o d'unes aliances—, una democràcia que sembla que avui dia ha esdevingut admirable i excel·lent, hi ha d'haver el bé comú i el benefici de tothom.

De cap manera es farà només la voluntat d'alguns.

Tanmateix, sovint es fa només la voluntat d'un partit o d'uns partits —que es dediquen prioritàriament a ensorrar els altres partits adversaris en comptes de treballar per al país—, i la majoria dels governats ha d'aguantar fins a les altres eleccions en què ja no es recordarà de res i tornarà a ensopegar amb la mateixa pedra.

De vegades són uns pocs els que sol·liciten uns serveis —justos i necessaris— i que no farien cap mal a la mejoria, i tampoc no se'ls escolta.

Sempre som allà mateix: amb Maquiavel, la política es va divorciar de l’ètica, i ètica i política no s’han avingut mai més.

I això no és bo, no és gens bo.

LA TARDOR

Totes les estacions tenen el seu encant i només per la varietat diferenciadora d'una amb les altres ja tenen relleu i pes important; tanmateix, potser la més malvista és la tardor.

No és ni carn ni peix, ens presenta poques flors, escassos fruits i normalment gens de neu.

La primavera és la gran portalada de l’any, amb la seva catifa de flors i amb perspectiva prometedora de fruits; l’estiu madura l’abundor de les collites, ofereix la plenitud anual i s’obre amb tota la llum possible; l’hivern, convida al silenci blanc, a la quietud i al repòs.

Però la tardor té un encant que s’amaga, que cal descobrir-lo, és reservada per als observadors, per a la gent que s’admira amb els detalls, amb els sons sense estridència i amb les olors més suaus.

Fixeu-vos que hi ha colors que només es veuen a la tardor: la gamma d’ocres, de grocs i de marrons.

Per això la tardor és manyaga i tranquil·la; no és pas temps de mort sinó de letargia i endormiscament, no hi ha res que sigui cridaner, tot és plàcid, suau i serè.

L’activitat hi és com en les altres estacions: verema, bolets, castanyes, panellets i vi novell.

Els daurats de la tardor són incomparables, mireu les boscúries com mars amb tots els colors del groc; la meditació hi és propícia; a l’estiu no hi ha llar, tothom volta, ningú para a casa. A la tardor podeu sentir cadències desconegudes; podeu olorar un perfum inusitat de terra molla i de fulles seques ¾que fan sardanes¾; podeu assaborir els gustos més sublims de la terra, i podeu palpar la fresca dolça, el ventet alegre i el jerseiet que agombola.

I les postes de sol!: llum harmònica i colors de somni.

TRADICIÓ! TRADICIÓ!

1. Obertura

El dia tres de juliol de 2006, a 2/4 d’onze del vespre, a la placeta de les escales de l’església de Sant Esteve d’Olot —plena de gom a gom— es va fer la lectura dramatitzada de la versió de la Il·líada de Baricco.

Els assistents, a part d'assaborir les belles veus dels dos actors i de l'actriu, varen poder sentir la força i el poder de la paraula nua, l'exaltació de la llengua oral.

Semblava com si la memòria neuronal rememorés la genètica ancestral.

En acabar, ineludiblement, llargs aplaudiments profunds.

Això és l'atracció del mite, heus ací el poder de la tradició.

2. Definició de mite

El mot mite prové de la paraula grega mythos, que significava discurs, relat (que podia ser imaginari), designi, història... Per esguard d'aquestes denotacions, hem de dir que mite fa referència, tant a unes explicacions com a unes invencions.

Si filem més prim, quan parlem de mite podem distingir-hi dues accepcions:

a. Magnificació d'una persona o d'un fet (v.g. el mite Greta Garbo).

b. Relat tradicional, més o menys fabulós, que dibuixa els orígens, idiosincràsia i tarannà d'un poble.

Pel que fa a nosaltres, ara ens interessa de comentar aquest segon sentit.

3. Tradició i mite

Parlar de tradició és parlar de mite. La tradició està formada, entre altres coses, per retalls de mite o, encara més precisament, pel conjunt de mites transmesos de generació en generació en tot el llarg de la història.

El mite nodreix les nacions, les cohesiona i en dibuixa la personalitat. Doncs bé, els nostres gens mitològics —com totes les referències culturals d'Occident— tenen una deu i un nord ben clar: la civilització grega.

De tota manera, pel fet que Grècia sigui el nostre precedent ineludible, això no vol pas dir que els nostres mites sigui grecs o calcats dels grecs; vol dir, simplement, que en la cultura grega hi beu tota la tradició occidental; tanmateix, cal tenir ben presents, a més a més, totes les originalitats, les peculiaritats i els estereotips de cada nació, perquè els mites dibuixen les tradicions de cada nació.

Una qüestió molt relacionada amb tota la tradició dels pobles i nacions seria el fet cultural, però passarem el tema per alt, ja que em sembla que en aquest context embolicaríem la troca.

4. Manifestacions mítiques

Amb tot això que he comentat, veiem ben clarament que no solament és mite la poesia èpica, sinó també el bèlit o bòlit, les puntes de coixí, les sardanes, les corals, les caramelles —la veu cantada té un paper fonamental en la història i en l'esdevenir dels mites—, els ballets, les festes majors, els pastorets, els actes sacramentals, els focs de Sant Joan...

Cal fer referència a la veu cantada. Ens diuen els entesos que les societats han crescut agombolades amb els cants: la sega, el batre, la verema i qualsevol manifestació col·lectiva, festa o celebració, ha anat sempre acompanyada del cant. La tradició sovint s'ha transmès en forma de cant.

Podríem dir que cada fet cultural és un fragment de la civilització d'una nació —un gran o petit mite—, i el conjunt de fets culturals conformen la història d'una nació.

5. Importància del mite

Qui estima el seu país, estima els seus mites. "Qui perd les seves arrels perd la seva identitat". Plagiant Sciascia podríem dir: “Perdre la memòria com a poble, vol dir perdre la llibertat”.

Sens dubte que els que miren d’aconseguir que els mites es menyspreïn saben prou bé que ajuden a aconseguir que perdem la identitat. I hem de tenir ben clar que la gent que va per aquest camí no són pas una xaiets ni van de bona fe. Ni ho diuen amb tota la innocència del món. Van cap allà on desitgen anar de totes totes: vers l'anorreament d'una nació en bé d'una altra; és a dir, fagocitosi.

6. Mite i entotsolament

De cap manera no hem de caure en la puerilitat, ignorància o estultícia de veure en les manifestacions tradicionals, cap mena de signe de tancament o de xovinisme. Tothom és nacionalista, ja que totes les persones tenim una nació i ens l’estimem. I això no significa menysprear les altres nacions. Cal recordar que les èpoques de més nacionalisme són les de més universalisme (v.g., segle V aC, Renaixement, segle XIX).

Aquests últims temps hi ha hagut més manifestacions culturals mitològiques. I això vol dir que vivim un ressorgiment de l’admiració pel mite, per totes aquestes petges que ens exalten com a nació, que expressen el que som i el que volem ser.

I —sobretot— alerta!: que la globalització no sigui depauperació. La globalització ha de tenir un aturador, se li han de fixar una límits, que són els mollons que han d'impedir la invasió del terreny cultural; més ben dit, que han de posar aturador a la substitució cultural. Ignoro si cal dir globalització o no cal globalització; ara no és el cas. Tanmateix, veig ben clar que cal evitar la substitució dels costums i de les tradicions d'un poble, pels costums i les tradicions d'un altre —podeu pensar en Sant Jordi-San Valentín—.

Perquè a cada bugada perdem un llençol i si no ens espavilem i ens defensem perdrem bous i esquelles.

7. Cloenda

Així doncs, mite és el relat tradicional, més o menys fabulós, que dibuixa els nostres orígens, idiosincràsia i tarannà, i ens atrau perquè ens parla de la nostra filogènesi i ens referma la personalitat com a nació. El mite ens nodreix i ens cohesiona.

Aquesta memòria que heretem com a poble, no la podem perdre, ja que perfila la nostra història, i significaria perdre la llibertat i la identitat.

Cal tenir ben clar que estimar els nostre mites no vol pas dir tancament, sinó donar solidesa a la nostra personalitat, amb tot el respecte envers les altres personalitats.

Descobrirem, defensarem i transmetrem el mite, ja que, si i només si, ho fem tindrem identitat com a nació.

Tradició!, tradició!

L’AUTOESTIMA DELS SANTNARCISENCS

Introducció

Delfos, al mont Parnàs, a l'oest d'Atenes, es deia que era el centre del món. Lloc sagrat, on el mar d'oliveres s'abraça amb el blavíssim golf de Corint; on la pítia transmetia l'oracle o profecies d'Apol·lo; on en el temple d'Apol·lo —Giorgio Colli diu que Apol·lo és seny i rauxa[!?]— es llegia: coneix-te a tu mateix, per tal de situar al seu lloc just l'autoestima personal, que cal analitzar justament. També hi ha l'autoestima que una persona té del seu col·lectiu (poble, barri, comunitat, nació, etc.), que cal augmentar sempre més i més.

L'autoestima personal

La psicologia és una ciència inexacta. Per tant, no és pot dir que tothom ha d'augmentar la seva autoestima. Les persones amb massa autoestima han de triomfar en tot el que fan; si no, tenen frustració, i per tant agressivitat. Van a l'èxit costi el que costi i caigui qui caigui. En canvi les persones amb baixa autoestima consideren les altres persones poc o molt superiors a elles, no tenen confiança en els seus actes i els colpeix molt fort qualsevol fracàs: necessiten augmentar l'autoestima.

Sòcrates va fer conèixer —a través de Plató— la inscripció coneix-te a tu mateix: Abans de res un s'ha de conèixer a si mateix, i a partir d'aquest coneixement s'ha d'organitzar la moral, les actuacions i la vida.

Autoestima que es té del barri/del poble/de la comunitat/de la nació

Jordi Bertomeu, director general de l'Eurolliga de bàsquet, contestant una entrevista a l'Avui, aquest estiu passat, deia: "[...] Els factors que defineixen els catalans són: tenir iniciativa, capacitat de gestió, de relacionar-se, de crear, però no tenir prou autoestima".

A Sant Narcís, la gent, la plaça, la tranquil·litat —que ja no és tanta—, els til·lers —hem de fer un perfum amb la fresca dolçor relaxant de la til·la, i serà el Perfum Sant Narcís—, els Pastorets, el bèlit, les puntes de coixí, les sardanes, les corals, les festes majors, els focs de Sant Joan, la llengua, la cultura, la història... ens fan emplenar d'orgull, que no pas de xovinisme. I això és bo.

Conclusió

Un col·lectiu o un país progressa si té la convicció que és gran. Automenystenir-nos i automenysprear-nos significa minvar l'autoestima i anar pel pendent de la vulgaritat més absoluta, de l'adotzenament insípid i de la globalització uniformadora.