EL PROGRÉS
Ara que vénen eleccions, podríem recordar a la gent de la política què és progrés a fi que cap partit s’atribueixi l’etiqueta-medalla. Progrés no és pas esborrar, eliminar, anorrear, destruir, arrasar... a fi de construir o fer de cap i de nou. Progrés és bastir o edificar sobre tot allò que ens ha llegat la història i la tradició.
PROGRÉS ÉS retocar per avançar, com es fa als països civilitzats; aprofitar allò que és aprofitable (de la banda que sigui); conservar la identitat; respectar al màxim el territori; modernitzar conservant; fer coses noves recuperant les antigues; aprofitar tota obra sòlida per estalviar, com es pot fer amb l’hospital Trueta; recuperar per embellir; potenciar la personalitat dels llocs com s’ha fet amb molts edificis d’Itàlia. PROGRÉS NO ÉS allargar més el braç que la màniga. Els ajuntaments han gastat més del que podien i no pas sempre en benefici directe dels ciutadans. No fer simplement per fer riquesa, no arrasar hectàrees per construir infraestructures, com s’ha fet pel tren al Pla de l’Estany o a Sils per la Nacional; no s’ha de destruir per esborrar com s’ha fet amb edificacions franquistes o de governs anteriors.
PROGRÉS ÉS acollir al major nombre possible d’immigrants de manera que ni es desequilibri el territori, ni es provoqui desigualtat, ni es propiciï un retorn als països d’origen amb la cua entre cames. PROGRÉS NO ÉS obrir tota l’aixeta a l’entrada d’immigrants per tenir mà d’obra barata.
PROGRÉS ÉS millorar la seguretat viària sense tallar tots els plàtans, respectar els arbres, la seva ombra i el seu oxigen, i si la carretera és estreta se’n fa una altra al costat. PROGRÉS NO ÉS tallar els plàtans de les carreteres amb l’excusa dels accidents i els cedres de can Guilleumes de Breda o els de l’avinguda Ramon Folch, davant dels Jutjats de Girona. Aquí tots els arbres estan malalts i a França no; és creïble?
PROGRÉS ÉS avançar en els plans d’estudis aprofitant el que és aprofitable des anteriors. PROGRÉS NO ÉS improvisar, no és organitzar el curs per treballar amb llibres digitals i no haver-hi ni preparació ni material. No innovar per innovar, com es fa constantment amb els plans d’estudis per anar a la cua d’Europa.
Etc.
Però per progressar cal intel•ligència, imaginació i empenta. Immanuel Kant a l’article “Què és la Il•lustració” ens adoctrina en aquest sentit:
“La destinació originària de la naturalesa humana és el progrés”.
No hi ha un veritable interès els governants i dels mitjans per il•lustrar-nos. Cal altruisme versus egolatria, amor al país versus egoisme i narcisisme.
Qui són els progressistes? Hi ha algun partit que no desitgi i cerqui els progrés?

HOMENATGE A JOAN MARAGALL EN EL 150 ANIVERSARI DEL SEU NAIXEMENT
ELOGI DE LA PARAULA DE JOAN MARAGALL
(RESUM ADAPTAT)
La paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món, perquè en ella s’abracen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual.
Sembla que la terra esmerci totes les seves forces a produir l’ésser humà, i que la persona empri tota l’empenta a produir la paraula...
N’hi ha prou que un menut digui “mare!” perquè tot el món espiritual vibri vivament... Ja ho diu sant Joan: “En el principi fou la paraula...”.
Hauríem de parlar sempre com encantats, com enlluernats... Però de vegades el massa parlar i el massa sentir ens enterboleix el sentiment de la paraula...
Recordo un jorn en les altures pirinenques, al pic de migdia, que avançàvem perduts per les altes soledats. Havíem errat el camí... Demanàrem el camí a un pastor.. i l’home, alçà lentament el braç signà una vaga drecera i mogué els llavis: “Aquell canal...”.
Recordo una nit, a l’altra banda del Pirineu, que sortí de la fosca una nena que cantava amb veu de fada... i vaig demanar-li que em digués alguna cosa en la seva llengua, i ella signà el cel i féu: “Lis esteles”. I això també era parlar.
Recordo un cap al tard, en una punta de la costa cantàbrica on els ponents són tan bells. La gent hi venia a veure pondre’s el sol en el mar; venien enraonant, però quan eren davant del mar, que mudava de colors, callaven. Van venir dos homes i es plantaren silenciosos davant del mar i per bona estona estigueren en silenci. Després, un digué: “Mira!”. I tothom que ho sentí mirà endavant i cadascú va veure una meravella pròpia. També això era parlar de debò.
“Aquell canal”. “Lis esteles”. “Mira!”. Paraules que porten un cant en les entranyes perquè neixen de la palpitació rítmica de l’univers...
Perquè en l’amor, mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot...
Per això, cal tractar la paraula com a cosa sagrada i inviolable...

TAV, AVE MARIA PURÍSSIMA
La tuneladora Gerunda comença a passar per sota de molts habitatges de la ciutat de Girona. Esperem que no hi hagi cap més ensurt ni cap desgràcia més greu, ja que malauradament, només de començar ja hi ha hagut problemes.
Em sembla que els tècnics d’Adif i els polítics de torn haurien de fer una mica de cas, no tant a uns humils presidents d’Associacions de veïns, ni a uns exconsellers de la Generalitat, ni a la Fundació Sagrada Família, ni a un llarg etcètera, sinó a una institució prou sàvia, seriosa i paradigmàtica com és la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura).
La UNESCO recomana unes mesures de seguretat excepcionals al seu pas pel subsòl de la Sagrada Família i la Pedrera. Tot i que es compleixen les mesures estàndards de seguretat, en aquest cas les mesures han de ser les màximes possibles, d’acord amb l’excepcionalitat dels edificis. Dos geotècnics alemanys treballen en l’elaboració d’un informe, que es farà públic d’aquí a poc —si no és que ja ha sortit—, que remarca que cal tenir ben present que en una obra així es trenquen deus, es travessen cavitats, la tuneladora provoca moviments de terra constants, cal analitzar la classe de terra que hi ha al subsòl, etc. Tot això si es vol garantir la màxima seguretat.
A Sarrià de Ter es queixen per les vibracions i per la por que no els engoleixi el terra. Els d’Adif diuen que les vibracions formen part de les previsions. I allò de la nau industrial també? Encara que actuïn —com diuen— dintre dels límits permesos, si hi ha una situació fora d’aquests límits què passa?
Ara un enginyer diu que en el cas de la nau, que es parlava d’una fossa sèptica és mentida. Verge Santa!
I l’Ajuntament mutis. La indefensió altra vegada.
En el cas de Girona, no ens passen per sota de cap monument emblemàtic, però sí per sota de moltes llars, i només de començar ja hi ha problemes. En aquest país ens cauen ponts i s’ensorren talussos —amb impunitat total dels culpables—; si t’entra a casa un “tècnic” te’n passen de totes (Pepe Gotera i Otilio); les calderes fallen o exploten; et fan uns muntatges que es desmunten en quatre dies... Així doncs, es fa més que evident que moltes vegades no es treballa bé i que no hi ha un amor per fer les coses ben fetes.
No estem en contra ni del TAV, ni del progrés en general, només faltaria!; però les feines s’han de fer bé, amb garanties de seguretat, amb planificació eficient i amb un gran amor pel país.
I és dubtós que es faci així, i és terrible que hàgim de dir “malament rai, que Déu ens agafi confessats!”

LA RÀBIA PER LA VINGUDA D’UN MESSIES
Sí senyor, potser el que necessitem és un messies.
Semblen aquells del temps de Jesús, els dels fets que ara per Nadal commemorem: a causa de la vinguda de Jesús tenien por que fos un messies.
No sóc fan de Laporta ni del futbol, però alerta que feu servir bumerangs i us pot rebotir tot plegat a la cara. La gent va essent una mica madura en política, ho mostren les votacions d’aquests dies.
No sé si Laporta serà un Messies o no, s’ha de veure; però hi ha molts polítics, senyors d’ERC, que escarxofats segur que ho són.
Comprenc que no us calguin Messies perquè se us podria acabar la mina i la canongia.
És clar, heu de destruir per poder conservar.
Si Laporta vol un partit nou potser és perquè li heu fet el buit, o li sembla que dels que hi ha no se’n pot aprofitar cap.
Doncs sí, la política, senyor Ridao, en aquests moments amb el problema de l’Estatut, de la crisi i de l’atur necessita redemptors, màrtirs i messies, el que segur que no necessita és molta gent que hi ha que no estima gens ni mica el país, ni solucions cap problema.
No em feu riure que us dediqueu en cos i ànima a la política; si és així us conserveu molt bé i no feu gens de cara de cansats.
Que sou massa gent aquells que us dediqueu a la política? Us sobra aquest senyor? Per què?
A la política d’aquest país el que li fa molta falta és educació i respecte.
Sí, la política demana feina i molta humilitat, senyor, Ridao, digui-ho ben alt, va!
I vostè, senyor Oriol, no faci el passarell amb això de la vocació, mirem el diccionari de tant en tant. Ja ens entenem!

LA LLENGUA CATALANA, TAMBÉ EN CRISI?
Les paraules queden curtes per expressar l’estupidesa infinita.
Crisi de la nostra llengua als diaris, al carrer, a la televisió, a la ràdio, a la literatura... Hi ha una crisi tan generalitzada, entre la real i la inventada, que fa angúnia i algun oi viure en aquests tristos temps.
Si ens centrem en la crisi de la llengua, eina elemental de la nostra vida i de la nostra cultura, els calfreds augmenten fins a riscos perillosos.
A Modest Prats, mai li agrairem prou la feina que ha fet pel català i l’amor profund que li ha professat. Mentre hi hagi modestos i la paraula, la llengua no morirà. Doncs ens ha ofert fa poc el seu últim llibre, que és un recull i un testimoni, un llegat i una compilació, un aplec i un ajust, una visió i una síntesi...: Engrunes i retalls. Escrits de llengua i cultura catalanes. 679 pàgines. Repàs històric.
Diu Modest que diu sant Joan: “En el principi fou la paraula... i per ella foren fetes totes les coses...” Les coses —la nació i el contingut—existeixen si es diuen, si hi ha paraula nacional per a elles.
I dedico a Modest Prats aquesta citació que li plaïa esmentar a les classes: “Si en la paraula hi ha tot el misteri i tota la llum del món, hauríem de parlar sempre com encantats, com enlluernats; perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que ens representi, que no hagi nascut en una llum d’inspiració [...] La gent venia a veure com el sol es ponia... i dos homes de mar es plantaren davant la cosa immensa i callaren una bona estona; després, un d’ells digué: “Mira”. I cadascú entengué aquella visió com una meravella pròpia. Això és parlar; la resta són paraules buides. [...] I parlant cadascú, amb temor, tractant la paraula com a cosa sagrada i inviolable”. (“Elogi de la paraula”, de Joan Maragall)
Pels graons de les paraules en la llengua pròpia pugem vers el saber; no, més ben dit, cap a l’incomprensible, l’inabastable, cap això que en podríem dir l’abstracció, la metafísica dels mots.
Però a cada bugada perdem un llençol. Som porucs, ganduls i inconscients. No lluitem per la llengua catalana, no l’estimem prou —allò que s’estima es vol conèixer a fons—, no l’estudiem. Com pot dir una persona que estima el català si constantment hi fa errades de tota mena i no s’esmena ni es corregeix gens?
Ara bé, Crisi en grec significava lluita, distinció, interpretació, procés... En aquesta nostra crisi la lluita no es veu enlloc; la distinció en altres llengües no ens fa ni fred ni calor; què interpretem?; potser deu ser un procés, però cap on?
I el profeta digué: podreu fer mal i fins i tot matar una paraula, però la Paraula no morirà mai; podreu matar persones i pobles, però mai la Paraula de les persones.

FRESSES, SOROLLS I INCIVILITAT

Quan un soroll o una fressa es passen dels decibels admesos, eleshores ens trobem enfront d’una incivilitat palesa, i els agents de l’ordre —si hi són i estan desperts— ho haurien de solucionar.
Doncs bé, a la nostra ciutat, a les nostres places i carrers de Girona —i això es podria traslladar a d’altres ciutats—, els decibels corren a pilons. Uns exemples:
—Hi ha brètols, vàndals i energúmens que s’ho passen bé trencant, cridant i fent escarafalls.
—Molts transportiostes no posen els paquets als carretons, sinó que els hi reboten.
—Molt personal fa anar les coses a cops.
—Els autobusos botzinen per l’embós o per cridar els viatgers.
—Grups i solistes es realitzen en el món del cant.
—Unes motos amb el tub d’escapament et colpegen el cap.
—Crits desmesurats.
—El dissabte no et pensis de poder fer matinada ja que a cap hora del matí tens rebombori de les obres, el buidatge dels contenidors de vidre, els percussors que se’t claven.
—Molts contenidors tenen la junta de goma gastada i fan un cop quan es tanquen.
—I un llarg etcètera.
Els analistes i especialistes diuen que som dels països europeus que gastem més decibels. Dels pocs arbres que s’han respectat —ja que els arbres no ens agraden i només serveixen per ser tallats—- són alguns eucaliptus, que no arriben ni a fer la funció calmant que els pertoca. Ara n’hem de tallar 500! de la Devesa: no he entès si estan malalts, ni qui està malalt, ni què s’hauria de tallar...

Per poder escoltar el silenci potser hauríem d’anar a viure nord enllà, on diuen que hi ha un respecte envers els altres, que es pensa en els altres, que la gent parla fluixet i es mira de fer les coses amb el mínim soroll possible.
Hauríem de mirar de treure’ns frustració, ja que a més frustració més agressivitat.
Ens convé descansar, altrament, no podrem rendir, ni realitzar-nos, ni ser feliços, ni potenciar la convivència.
Sort que tenim els guardians del nostre son, tot i que de vegades dormen. Voldríem que la nostra ciutat fos un racó de serenitat, de benestar i de pau.
Estimar la teva ciutat i estar-ne orgullós és, també, col•laborar perquè s’hi visqui bé.

Cal concloure que en general la nostra ciutat és sorollosa, i no s’hi posa remei; i en canvi necessitem el silenci, la quietud i la pau, per la salut del cos i pel benestar de l’esperit.
Verge santa dels set dolors! Que déu hi faci més que nosaltres! Perquè nosaltres no hi fem res.
Ja ho deia Josep Pla: “Semblava que tot estava per fer i el que passa és que no hi ha res a fer”.

LA SARDANA
Hi havia una vegada, a les costes lluminoses de la mar Egea, una petita ciutat, estesa com un brot fecund entre la vasta verdor de les oliveres inacabables i la brillant blavor del mar.
Els inquiets habitants que formiguejaven en aquella polis, molts dels quals es dedicaven a la navegació, gaudien d’una àgora (d’una plaça pública), punt de trobada per fer servir la raó (per enraonar), per contrastar opinions, per tancar tractes, per escollir per votació els seus governants i per acordar avantatges.
Quan els déus els eren benèvols, quan mudaven els solsticis, o quan la collita del mar i de la terra regalava abundor, s’agafaven les mans i dansaven agermanats en rotllana celebrant l’esperança i la felicitat.
Les nostres places s’haurien d’ajustar amb aquesta de l’antigor: ser punt de trobada, convidar a la xerrada, acollir la festa i la gresca i ser guspireig de la sardana.
És ben clar que en aquesta dansa, no és pas la crida del flabiol, ni l’esclat de la tenora, ni la pletòrica cobla el que convida al ball; és un sentiment ancestral, profund i ritual, que sens dubte s’arrela en un amor, en una festa i en un aprenentatge.
Per això desitjo que sentim profundament i aprenguem de cor aquesta nostra dansa.
Com deia Joan Maragall, aquesta “mòbil magnífica anella”, on tothom, “devots d’una santa harmonia”, s’agermana en “dansa sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans”.
Us vull convidar que estimeu i aprengueu aquesta nostra dansa, en gaudiu i festegeu amb ella amb tot el delit possible, en aquestes amples, festívoles i agermanadores places.