IN-INDE-INDEPENDÈNCIA! (1) Quan surti aquest article, ben bé al cap d’un mes d’haver-ho escrit, algunes de les coses que hi comento seran història, record o punt de l’evolució. I n’hauran passat moltes més! Tant de bo que hagin guanyat les positives i hàgim avançat en el camí de la sobirania! Per jutjar els fets cal distància. I doncs, jutjar els esdeveniments d’aquests últims mesos és arriscat i connota el risc de veure’ls borrosos. Ara bé, per esguard de l’11-S paga la pena fer unes quantes reflexions, per no perdre el nord, per “retornar el nom de cada cosa”. Catalunya és una nació. Recordem que nació és una comunitat que participa d’unes idees culturals amb una llengua que les cohesiona. Catalunya és una nació assenyada. Tanmateix, la gent assenyada quan agafa una rauxa exaltada esdevé inamovible. Però això només passa quan no se li fa cas, no de l’escolta, no se la considera, no se la respecta i a còpia de maldar veu que no hi ha res a fer. La Diada del 2012, amb un milió i mig de manifestants, ha tingut incomprensió, recel, ironia, menyspreu... Molta gent, fins i tot personatges que es titllen de demòcrates profunds han minimitzat aquesta manifestació d’afany d’independència. I qui digui que un partit ho ha monopolitzat, és o ignorant o mentider. Per no dir definicions més gruixudes que no serien insults, ja que serien definicions. Hem de recular més de cinquanta anys per trobar una unitat de pensament compartida per tendències tan controvertides (a part de molts polítics que estaven a l’aguait per veure venir). A la manifestació, hi vàrem poder veure gent de tot el ventall ideològic —des d’un anarquista fins a un dretà de tota la vida—. I fins i tot alguns sabres hi eren, cridaven i aplaudien. Potser sí que aquesta vegada vencerem: ja seria hora, que gairebé no ho hem fet mai. Però cal paciència, seny i constància. I no cal dir on és la veritat —si és que existeix—, sinó on és la força de la democràcia (el millor de tots els governs possibles). Que no ens esverin els malvats parlant de guerra incivil i demagògies resclosides. Hi va haver una proclamació de la identitat per damunt de la igualtat. I punt!

PERDREM BOUS I ESQUELLES
Semblava que érem un país que sempre anava a més, que tot anava com una seda, sobre rodes, estàvem segurs que arribaríem lluny, cantàvem victòria.
Però acabat de fer, els veïns ens han aixecat sempre la camisa, van per les seves i sempre ens han carregat els neulers.
I nosaltres som uns cagadubtes: arronsant el llombrígol.
La pregunta és rasa i curta: És que sempre hem d’abaixar el cap?
Amb tota la seva actuació ens han fet caure la bena dels ulls. No ens fan el pes, ens han fet perdre l’oremus i en tenim els nassos plens, ens han ben acabat els torrons: n’estem fins al coll.
De tant collar-nos els cargols ens han tret de polleguera.
No ens hem gratat prou la bossa? Hi ha molts fets que no hem pogut pair. Ara sabem del cert amb qui ens juguem els diners.
Sempre cornuts i pagar el beure. Sempre afluixar i afluixar la bossa. Ens han fet la guitza. Tenim mala peça al teler, ho tenim mal parat.
Hem d’agafar el bou per les banyes. Han demostrat que són d’allò que no hi ha, tot i que sigui difícil fer el cor fort perquè amb aquesta gent és com picar ferro fred.
Això acabarà com el rosari de l’aurora. Ballàvem per un peu i ara ens toca ballar-la.
En aquests veïns, els hem ben descobert el marro; i doncs, és ben clar que hem de treure les ungles: Els hem de deixar estar, engegar-los a dida, fer-los la creu. Hem de fer un cop de cap.
Ja n’hi ha prou de donar-nos sempre garses per perdius, gats per llebres. Mai no ens han donat un cop de mà.
De dia en dia anem cada vegada més de gairell, el carro ens va pel pedregar; tanmateix, ens han buscat les pessigolles i ens muden el seny amb la rauxa.
Malament rai: Anem a mal borràs, a la misèria. En sortirem amb les mans al cap, hi deixarem els ossos, no tindrem de què fer estelles, perdrem la camisa, perquè hem fet el negoci d’en Met amb les cabres.

EROS
Hi havia una vegada, fa milers i milers d’anys, que en un turó perfecte —com una corba d’Afrodita (Venus), al sud d’Atenes, al Peloponès presidint el complex d’Olímpia—, hi va néixer un infant entremaliat, amb ales, els ulls tapats i proveït d’un arc i fletxes. Era Eros, el déu de l’amor, sempre inquiet i insatisfet, que podria ser fill d’Afrodita (Venus). Va sorgir juntament amb la Terra i procedia del Caos (el desordre). Així doncs, l’Amor garanteix la cohesió del cosmos, del món. El déu Amor, fou, doncs, el principi del temps i del món.
Més tard es va parlar d’amor com a agapé (àpat), de l’amor de germanor, d’àpat d’estimació, un altre esqueix del déu de les fletxes. L’amor reuneix també, entorn d’una taula o d’una plaça les persones que s’aprecien.
Sòcrates deia que de l’amor és l’únic tema del qual pot dissertar amb coneixement de causa. Al Convit (àpat d’amor) de Plató, Sòcrates diu que l’amor és intermediari entre els déus i el humans.
Si s’hagués d’implantar un sol manament al món, que si s’acomplís no hi hauria ni guerres, ni necessitats, ni odis ni venjances, aquesta seria EROS (AMOR).
Freud el considera com a “instint de vida”, de felicitat, de sensualitat, de tendència al gaudi dels sentits. Però veiem que l’eros més que res sublima i té una forta empenta cap a la immortalitat.
De vegades s’ha confós amb l’eròtica sexual; tanmateix, només n’és una part. El culpable de l’embolic va ser Freud, de qui s’han posat tant en dubte algunes de les seves teories que han dit que s’inventava historietes que l’avalessin. Les persones acostumem a treure’ns asos de la màniga que fonamentin les neures personals. Tothom vol justificar els seus principis i les seves teories, uns més que d’altres, per culpa de les limitacions: com més limitacions, més arguments.
Marcuse confronta l’eros amb la civilització i assaja una avinença.
Hi ha manifestacions humanes —com les festes majors— que encarrilen, desfoguen i enalteixen aquesta tendència amorosa.

ÒMNIUM, DE TOTHOM
Òmnium té com a lema “llengua, cultura i país”, i aquest juliol de 2011compleix cinquanta anys.
Òmnium significa de tothom; però, ho és realment de tothom? Déu n’hi do: té uns 25.000 socis i 27 seus repartides per Catalunya. Això sense comptar amb els simpatitzants.
Ara fa un any, va encapçalar la gran manifestació de cap un milió i mig de persones que cridaven “Som una nació. Nosaltres decidim”. Tanmateix, hem fet gaires passos endavant?
Sempre repeteixen que existeix per defensar la identitat cultural i política des d’un lideratge cívic i sovint en tràgica soledat i sobretot “per salvar-nos els mots”. La seva presidenta, Muriel Casals diu: “Avui afrontem una nova transició que ens obliga a defensar amb fermesa la nostra llengua de les contínues agressions que patim”... I això no és victimisme, sinó la realitat pura.
Tal com diu l’editorial de la Vanguàrdia de l’11 de juliol de 2011, “l’ànima de la institució és la resistència a la fagocitosi cultural i lingüística”. Ara, tot i la democràcia a Espanya continua l’esperit “d’una sola llengua i una sola personalitat”.
Quan els polítics demanen paciència i seny, Òmnium està al peu del canó, amb crítica i empenta.
Joan Ventura diu: “Òmnium va néixer en un país devastat políticament i en franca agonia cultural... per recuperar llibertats”. I remarca una altra veritat: “Catalunya ha après a ser la nació que la seva gent ha volgut , més que no pas el país que els seus polítics haurien pogut aconseguir i no han reeixit, sigui per incapacitat, sigui per l’eterna falta d’unitat”.
Si algú dubta que la seva existència tingui avui dia sentit que pensi en la sentència sobre l’Estatut i en l’ús social del català. I això no és victimisme sinó una trista realitat.
Ha sofert alguns moments de crisi, especialment en el franquisme i quan en el retorn de la democràcia provocava fred de peus en algunes institucions que els semblava que els prenia la feina.
Hi ha un braç polític, (defensor?) de la llengua i cultura: la direcció General de Política lingüística. Però els polítics només treballen per ensorrar els altres partits. I hi ha un braç popular: Òmnium cultural. No sabria dir qui em mereix més confiança.
Tal com ens fa veure Muriel Casals, és ben trist que Òmnium vagi al davant dels polítics fent compatibles l’alta cultura (premi Sant Jordi i altres) amb feines quotidianes (alfabetització, parelles lingüístiques...).
Avui dia ens trobem amb una entitat renovada i amb un nou impuls: Mentre hi hagi Òmnium hi haurà esperança! Per molts anys!

EL PROGRÉS
Ara que vénen eleccions, podríem recordar a la gent de la política què és progrés a fi que cap partit s’atribueixi l’etiqueta-medalla. Progrés no és pas esborrar, eliminar, anorrear, destruir, arrasar... a fi de construir o fer de cap i de nou. Progrés és bastir o edificar sobre tot allò que ens ha llegat la història i la tradició.
PROGRÉS ÉS retocar per avançar, com es fa als països civilitzats; aprofitar allò que és aprofitable (de la banda que sigui); conservar la identitat; respectar al màxim el territori; modernitzar conservant; fer coses noves recuperant les antigues; aprofitar tota obra sòlida per estalviar, com es pot fer amb l’hospital Trueta; recuperar per embellir; potenciar la personalitat dels llocs com s’ha fet amb molts edificis d’Itàlia. PROGRÉS NO ÉS allargar més el braç que la màniga. Els ajuntaments han gastat més del que podien i no pas sempre en benefici directe dels ciutadans. No fer simplement per fer riquesa, no arrasar hectàrees per construir infraestructures, com s’ha fet pel tren al Pla de l’Estany o a Sils per la Nacional; no s’ha de destruir per esborrar com s’ha fet amb edificacions franquistes o de governs anteriors.
PROGRÉS ÉS acollir al major nombre possible d’immigrants de manera que ni es desequilibri el territori, ni es provoqui desigualtat, ni es propiciï un retorn als països d’origen amb la cua entre cames. PROGRÉS NO ÉS obrir tota l’aixeta a l’entrada d’immigrants per tenir mà d’obra barata.
PROGRÉS ÉS millorar la seguretat viària sense tallar tots els plàtans, respectar els arbres, la seva ombra i el seu oxigen, i si la carretera és estreta se’n fa una altra al costat. PROGRÉS NO ÉS tallar els plàtans de les carreteres amb l’excusa dels accidents i els cedres de can Guilleumes de Breda o els de l’avinguda Ramon Folch, davant dels Jutjats de Girona. Aquí tots els arbres estan malalts i a França no; és creïble?
PROGRÉS ÉS avançar en els plans d’estudis aprofitant el que és aprofitable des anteriors. PROGRÉS NO ÉS improvisar, no és organitzar el curs per treballar amb llibres digitals i no haver-hi ni preparació ni material. No innovar per innovar, com es fa constantment amb els plans d’estudis per anar a la cua d’Europa.
Etc.
Però per progressar cal intel•ligència, imaginació i empenta. Immanuel Kant a l’article “Què és la Il•lustració” ens adoctrina en aquest sentit:
“La destinació originària de la naturalesa humana és el progrés”.
No hi ha un veritable interès els governants i dels mitjans per il•lustrar-nos. Cal altruisme versus egolatria, amor al país versus egoisme i narcisisme.
Qui són els progressistes? Hi ha algun partit que no desitgi i cerqui els progrés?

HOMENATGE A JOAN MARAGALL EN EL 150 ANIVERSARI DEL SEU NAIXEMENT
ELOGI DE LA PARAULA DE JOAN MARAGALL
(RESUM ADAPTAT)
La paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món, perquè en ella s’abracen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual.
Sembla que la terra esmerci totes les seves forces a produir l’ésser humà, i que la persona empri tota l’empenta a produir la paraula...
N’hi ha prou que un menut digui “mare!” perquè tot el món espiritual vibri vivament... Ja ho diu sant Joan: “En el principi fou la paraula...”.
Hauríem de parlar sempre com encantats, com enlluernats... Però de vegades el massa parlar i el massa sentir ens enterboleix el sentiment de la paraula...
Recordo un jorn en les altures pirinenques, al pic de migdia, que avançàvem perduts per les altes soledats. Havíem errat el camí... Demanàrem el camí a un pastor.. i l’home, alçà lentament el braç signà una vaga drecera i mogué els llavis: “Aquell canal...”.
Recordo una nit, a l’altra banda del Pirineu, que sortí de la fosca una nena que cantava amb veu de fada... i vaig demanar-li que em digués alguna cosa en la seva llengua, i ella signà el cel i féu: “Lis esteles”. I això també era parlar.
Recordo un cap al tard, en una punta de la costa cantàbrica on els ponents són tan bells. La gent hi venia a veure pondre’s el sol en el mar; venien enraonant, però quan eren davant del mar, que mudava de colors, callaven. Van venir dos homes i es plantaren silenciosos davant del mar i per bona estona estigueren en silenci. Després, un digué: “Mira!”. I tothom que ho sentí mirà endavant i cadascú va veure una meravella pròpia. També això era parlar de debò.
“Aquell canal”. “Lis esteles”. “Mira!”. Paraules que porten un cant en les entranyes perquè neixen de la palpitació rítmica de l’univers...
Perquè en l’amor, mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot...
Per això, cal tractar la paraula com a cosa sagrada i inviolable...

TAV, AVE MARIA PURÍSSIMA
La tuneladora Gerunda comença a passar per sota de molts habitatges de la ciutat de Girona. Esperem que no hi hagi cap més ensurt ni cap desgràcia més greu, ja que malauradament, només de començar ja hi ha hagut problemes.
Em sembla que els tècnics d’Adif i els polítics de torn haurien de fer una mica de cas, no tant a uns humils presidents d’Associacions de veïns, ni a uns exconsellers de la Generalitat, ni a la Fundació Sagrada Família, ni a un llarg etcètera, sinó a una institució prou sàvia, seriosa i paradigmàtica com és la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura).
La UNESCO recomana unes mesures de seguretat excepcionals al seu pas pel subsòl de la Sagrada Família i la Pedrera. Tot i que es compleixen les mesures estàndards de seguretat, en aquest cas les mesures han de ser les màximes possibles, d’acord amb l’excepcionalitat dels edificis. Dos geotècnics alemanys treballen en l’elaboració d’un informe, que es farà públic d’aquí a poc —si no és que ja ha sortit—, que remarca que cal tenir ben present que en una obra així es trenquen deus, es travessen cavitats, la tuneladora provoca moviments de terra constants, cal analitzar la classe de terra que hi ha al subsòl, etc. Tot això si es vol garantir la màxima seguretat.
A Sarrià de Ter es queixen per les vibracions i per la por que no els engoleixi el terra. Els d’Adif diuen que les vibracions formen part de les previsions. I allò de la nau industrial també? Encara que actuïn —com diuen— dintre dels límits permesos, si hi ha una situació fora d’aquests límits què passa?
Ara un enginyer diu que en el cas de la nau, que es parlava d’una fossa sèptica és mentida. Verge Santa!
I l’Ajuntament mutis. La indefensió altra vegada.
En el cas de Girona, no ens passen per sota de cap monument emblemàtic, però sí per sota de moltes llars, i només de començar ja hi ha problemes. En aquest país ens cauen ponts i s’ensorren talussos —amb impunitat total dels culpables—; si t’entra a casa un “tècnic” te’n passen de totes (Pepe Gotera i Otilio); les calderes fallen o exploten; et fan uns muntatges que es desmunten en quatre dies... Així doncs, es fa més que evident que moltes vegades no es treballa bé i que no hi ha un amor per fer les coses ben fetes.
No estem en contra ni del TAV, ni del progrés en general, només faltaria!; però les feines s’han de fer bé, amb garanties de seguretat, amb planificació eficient i amb un gran amor pel país.
I és dubtós que es faci així, i és terrible que hàgim de dir “malament rai, que Déu ens agafi confessats!”