DEMOCRÀCIA DEMONÍACA

Hi havia una vegada un eminent teòric de la política —podríem dir que era un filòsof de la política— que va esmerçar hores i hores a meditar i meditar sobre la perversitat del règim democràtic.

Li semblava que calia canviar els sistemes polítics amb aquesta ideologia perquè la democràcia no funcionava, els règims democràtics no se'n sortien i d'aquella manera la situació no podia continuar. Veia defectes pertot arreu. La democràcia havia manat l'execució de ciutadans exemplars, com per exemple Sòcrates; havia encimbellat en el poder a cruels assassins, i així un llarg etcètera.

Val a dir que aquesta personalitat de què parlem era un gran demòcrata, que veia difícil de trobar un règim millor, i per més que rumiava no trobava cap altra organització política que fos apta per afaiçonar uns estats en què brillés la justícia, la llibertat i la felicitat.

Per arrodonir les seves cabòries, va escriure una llista de qualitats que li semblava que havien de tenir els ciutadans demòcrates. Si s'aconseguien, tindríem unes organitzacions polítiques perfectes.

Heus ací les característiques que li semblava que havien d'assolir tots i cadascun dels habitants dels països:

Exercitar el debat públic, estar oberts sempre al diàleg, ser tolerants, inquiets, civilitzats, humils com per admetre les opinions dels altres, estudiosos, cercadors del bé comú, respectuosos, adoradors dels drets humans, ser conscients de no posseir la veritat, respectar els drets de les minories, i moltes altres idees.

Amb això anem a la deu de la qüestió. Democràcia prové de la paraula grega demokratia —demos (població, comunitat d’un poble, ciutadans) i kratia (govern o poder)—. Voldria dir, doncs, govern popular, en el bon sentit de la paraula, és a dir, govern del poble. Significa que tots els ciutadans han de tenir el poder —ben bé tots—; si se’n bandeja només un, ja no és democràcia. D'acord amb això, la democràcia més acceptable i perfecta seria la directa; és a dir, una mena d’anarquisme utòpic en què uns ciutadans lliures, madurs i amb personalitat —i per tant amb les qualitats esmentades— es constituirien en règim assembleari.

I no es pot oblidar que en una democràcia vàlida, abans de res, hi ha d’haver una clara divisió de poders: legislatiu, executiu i penal.

Això de la democràcia es va inventar a Atenes el segle V aC; però n'eren exclosos els esclaus i les dones.

Amb aquesta descoberta de la democràcia a la mà condemnaven a mort el ciutadà més demòcrata de la història de la humanitat: Sòcrates. De llarg a llarg de la història dintre de règims democràtics s'han fet pilons de barrabassades.

Doncs bé, com que tenim democràcia —poder del poble, de tot el poble!, no sols el poder del caprici de la dèria d’un partit o d'unes aliances—, una democràcia que sembla que avui dia ha esdevingut admirable i excel·lent, hi ha d'haver el bé comú i el benefici de tothom.

De cap manera es farà només la voluntat d'alguns.

Tanmateix, sovint es fa només la voluntat d'un partit o d'uns partits —que es dediquen prioritàriament a ensorrar els altres partits adversaris en comptes de treballar per al país—, i la majoria dels governats ha d'aguantar fins a les altres eleccions en què ja no es recordarà de res i tornarà a ensopegar amb la mateixa pedra.

De vegades són uns pocs els que sol·liciten uns serveis —justos i necessaris— i que no farien cap mal a la mejoria, i tampoc no se'ls escolta.

Sempre som allà mateix: amb Maquiavel, la política es va divorciar de l’ètica, i ètica i política no s’han avingut mai més.

I això no és bo, no és gens bo.

LA TARDOR

Totes les estacions tenen el seu encant i només per la varietat diferenciadora d'una amb les altres ja tenen relleu i pes important; tanmateix, potser la més malvista és la tardor.

No és ni carn ni peix, ens presenta poques flors, escassos fruits i normalment gens de neu.

La primavera és la gran portalada de l’any, amb la seva catifa de flors i amb perspectiva prometedora de fruits; l’estiu madura l’abundor de les collites, ofereix la plenitud anual i s’obre amb tota la llum possible; l’hivern, convida al silenci blanc, a la quietud i al repòs.

Però la tardor té un encant que s’amaga, que cal descobrir-lo, és reservada per als observadors, per a la gent que s’admira amb els detalls, amb els sons sense estridència i amb les olors més suaus.

Fixeu-vos que hi ha colors que només es veuen a la tardor: la gamma d’ocres, de grocs i de marrons.

Per això la tardor és manyaga i tranquil·la; no és pas temps de mort sinó de letargia i endormiscament, no hi ha res que sigui cridaner, tot és plàcid, suau i serè.

L’activitat hi és com en les altres estacions: verema, bolets, castanyes, panellets i vi novell.

Els daurats de la tardor són incomparables, mireu les boscúries com mars amb tots els colors del groc; la meditació hi és propícia; a l’estiu no hi ha llar, tothom volta, ningú para a casa. A la tardor podeu sentir cadències desconegudes; podeu olorar un perfum inusitat de terra molla i de fulles seques ¾que fan sardanes¾; podeu assaborir els gustos més sublims de la terra, i podeu palpar la fresca dolça, el ventet alegre i el jerseiet que agombola.

I les postes de sol!: llum harmònica i colors de somni.

TRADICIÓ! TRADICIÓ!

1. Obertura

El dia tres de juliol de 2006, a 2/4 d’onze del vespre, a la placeta de les escales de l’església de Sant Esteve d’Olot —plena de gom a gom— es va fer la lectura dramatitzada de la versió de la Il·líada de Baricco.

Els assistents, a part d'assaborir les belles veus dels dos actors i de l'actriu, varen poder sentir la força i el poder de la paraula nua, l'exaltació de la llengua oral.

Semblava com si la memòria neuronal rememorés la genètica ancestral.

En acabar, ineludiblement, llargs aplaudiments profunds.

Això és l'atracció del mite, heus ací el poder de la tradició.

2. Definició de mite

El mot mite prové de la paraula grega mythos, que significava discurs, relat (que podia ser imaginari), designi, història... Per esguard d'aquestes denotacions, hem de dir que mite fa referència, tant a unes explicacions com a unes invencions.

Si filem més prim, quan parlem de mite podem distingir-hi dues accepcions:

a. Magnificació d'una persona o d'un fet (v.g. el mite Greta Garbo).

b. Relat tradicional, més o menys fabulós, que dibuixa els orígens, idiosincràsia i tarannà d'un poble.

Pel que fa a nosaltres, ara ens interessa de comentar aquest segon sentit.

3. Tradició i mite

Parlar de tradició és parlar de mite. La tradició està formada, entre altres coses, per retalls de mite o, encara més precisament, pel conjunt de mites transmesos de generació en generació en tot el llarg de la història.

El mite nodreix les nacions, les cohesiona i en dibuixa la personalitat. Doncs bé, els nostres gens mitològics —com totes les referències culturals d'Occident— tenen una deu i un nord ben clar: la civilització grega.

De tota manera, pel fet que Grècia sigui el nostre precedent ineludible, això no vol pas dir que els nostres mites sigui grecs o calcats dels grecs; vol dir, simplement, que en la cultura grega hi beu tota la tradició occidental; tanmateix, cal tenir ben presents, a més a més, totes les originalitats, les peculiaritats i els estereotips de cada nació, perquè els mites dibuixen les tradicions de cada nació.

Una qüestió molt relacionada amb tota la tradició dels pobles i nacions seria el fet cultural, però passarem el tema per alt, ja que em sembla que en aquest context embolicaríem la troca.

4. Manifestacions mítiques

Amb tot això que he comentat, veiem ben clarament que no solament és mite la poesia èpica, sinó també el bèlit o bòlit, les puntes de coixí, les sardanes, les corals, les caramelles —la veu cantada té un paper fonamental en la història i en l'esdevenir dels mites—, els ballets, les festes majors, els pastorets, els actes sacramentals, els focs de Sant Joan...

Cal fer referència a la veu cantada. Ens diuen els entesos que les societats han crescut agombolades amb els cants: la sega, el batre, la verema i qualsevol manifestació col·lectiva, festa o celebració, ha anat sempre acompanyada del cant. La tradició sovint s'ha transmès en forma de cant.

Podríem dir que cada fet cultural és un fragment de la civilització d'una nació —un gran o petit mite—, i el conjunt de fets culturals conformen la història d'una nació.

5. Importància del mite

Qui estima el seu país, estima els seus mites. "Qui perd les seves arrels perd la seva identitat". Plagiant Sciascia podríem dir: “Perdre la memòria com a poble, vol dir perdre la llibertat”.

Sens dubte que els que miren d’aconseguir que els mites es menyspreïn saben prou bé que ajuden a aconseguir que perdem la identitat. I hem de tenir ben clar que la gent que va per aquest camí no són pas una xaiets ni van de bona fe. Ni ho diuen amb tota la innocència del món. Van cap allà on desitgen anar de totes totes: vers l'anorreament d'una nació en bé d'una altra; és a dir, fagocitosi.

6. Mite i entotsolament

De cap manera no hem de caure en la puerilitat, ignorància o estultícia de veure en les manifestacions tradicionals, cap mena de signe de tancament o de xovinisme. Tothom és nacionalista, ja que totes les persones tenim una nació i ens l’estimem. I això no significa menysprear les altres nacions. Cal recordar que les èpoques de més nacionalisme són les de més universalisme (v.g., segle V aC, Renaixement, segle XIX).

Aquests últims temps hi ha hagut més manifestacions culturals mitològiques. I això vol dir que vivim un ressorgiment de l’admiració pel mite, per totes aquestes petges que ens exalten com a nació, que expressen el que som i el que volem ser.

I —sobretot— alerta!: que la globalització no sigui depauperació. La globalització ha de tenir un aturador, se li han de fixar una límits, que són els mollons que han d'impedir la invasió del terreny cultural; més ben dit, que han de posar aturador a la substitució cultural. Ignoro si cal dir globalització o no cal globalització; ara no és el cas. Tanmateix, veig ben clar que cal evitar la substitució dels costums i de les tradicions d'un poble, pels costums i les tradicions d'un altre —podeu pensar en Sant Jordi-San Valentín—.

Perquè a cada bugada perdem un llençol i si no ens espavilem i ens defensem perdrem bous i esquelles.

7. Cloenda

Així doncs, mite és el relat tradicional, més o menys fabulós, que dibuixa els nostres orígens, idiosincràsia i tarannà, i ens atrau perquè ens parla de la nostra filogènesi i ens referma la personalitat com a nació. El mite ens nodreix i ens cohesiona.

Aquesta memòria que heretem com a poble, no la podem perdre, ja que perfila la nostra història, i significaria perdre la llibertat i la identitat.

Cal tenir ben clar que estimar els nostre mites no vol pas dir tancament, sinó donar solidesa a la nostra personalitat, amb tot el respecte envers les altres personalitats.

Descobrirem, defensarem i transmetrem el mite, ja que, si i només si, ho fem tindrem identitat com a nació.

Tradició!, tradició!

L’AUTOESTIMA DELS SANTNARCISENCS

Introducció

Delfos, al mont Parnàs, a l'oest d'Atenes, es deia que era el centre del món. Lloc sagrat, on el mar d'oliveres s'abraça amb el blavíssim golf de Corint; on la pítia transmetia l'oracle o profecies d'Apol·lo; on en el temple d'Apol·lo —Giorgio Colli diu que Apol·lo és seny i rauxa[!?]— es llegia: coneix-te a tu mateix, per tal de situar al seu lloc just l'autoestima personal, que cal analitzar justament. També hi ha l'autoestima que una persona té del seu col·lectiu (poble, barri, comunitat, nació, etc.), que cal augmentar sempre més i més.

L'autoestima personal

La psicologia és una ciència inexacta. Per tant, no és pot dir que tothom ha d'augmentar la seva autoestima. Les persones amb massa autoestima han de triomfar en tot el que fan; si no, tenen frustració, i per tant agressivitat. Van a l'èxit costi el que costi i caigui qui caigui. En canvi les persones amb baixa autoestima consideren les altres persones poc o molt superiors a elles, no tenen confiança en els seus actes i els colpeix molt fort qualsevol fracàs: necessiten augmentar l'autoestima.

Sòcrates va fer conèixer —a través de Plató— la inscripció coneix-te a tu mateix: Abans de res un s'ha de conèixer a si mateix, i a partir d'aquest coneixement s'ha d'organitzar la moral, les actuacions i la vida.

Autoestima que es té del barri/del poble/de la comunitat/de la nació

Jordi Bertomeu, director general de l'Eurolliga de bàsquet, contestant una entrevista a l'Avui, aquest estiu passat, deia: "[...] Els factors que defineixen els catalans són: tenir iniciativa, capacitat de gestió, de relacionar-se, de crear, però no tenir prou autoestima".

A Sant Narcís, la gent, la plaça, la tranquil·litat —que ja no és tanta—, els til·lers —hem de fer un perfum amb la fresca dolçor relaxant de la til·la, i serà el Perfum Sant Narcís—, els Pastorets, el bèlit, les puntes de coixí, les sardanes, les corals, les festes majors, els focs de Sant Joan, la llengua, la cultura, la història... ens fan emplenar d'orgull, que no pas de xovinisme. I això és bo.

Conclusió

Un col·lectiu o un país progressa si té la convicció que és gran. Automenystenir-nos i automenysprear-nos significa minvar l'autoestima i anar pel pendent de la vulgaritat més absoluta, de l'adotzenament insípid i de la globalització uniformadora.