IN-INDE-INDEPENDÈNCIA! (1) Quan surti aquest article, ben bé al cap d’un mes d’haver-ho escrit, algunes de les coses que hi comento seran història, record o punt de l’evolució. I n’hauran passat moltes més! Tant de bo que hagin guanyat les positives i hàgim avançat en el camí de la sobirania! Per jutjar els fets cal distància. I doncs, jutjar els esdeveniments d’aquests últims mesos és arriscat i connota el risc de veure’ls borrosos. Ara bé, per esguard de l’11-S paga la pena fer unes quantes reflexions, per no perdre el nord, per “retornar el nom de cada cosa”. Catalunya és una nació. Recordem que nació és una comunitat que participa d’unes idees culturals amb una llengua que les cohesiona. Catalunya és una nació assenyada. Tanmateix, la gent assenyada quan agafa una rauxa exaltada esdevé inamovible. Però això només passa quan no se li fa cas, no de l’escolta, no se la considera, no se la respecta i a còpia de maldar veu que no hi ha res a fer. La Diada del 2012, amb un milió i mig de manifestants, ha tingut incomprensió, recel, ironia, menyspreu... Molta gent, fins i tot personatges que es titllen de demòcrates profunds han minimitzat aquesta manifestació d’afany d’independència. I qui digui que un partit ho ha monopolitzat, és o ignorant o mentider. Per no dir definicions més gruixudes que no serien insults, ja que serien definicions. Hem de recular més de cinquanta anys per trobar una unitat de pensament compartida per tendències tan controvertides (a part de molts polítics que estaven a l’aguait per veure venir). A la manifestació, hi vàrem poder veure gent de tot el ventall ideològic —des d’un anarquista fins a un dretà de tota la vida—. I fins i tot alguns sabres hi eren, cridaven i aplaudien. Potser sí que aquesta vegada vencerem: ja seria hora, que gairebé no ho hem fet mai. Però cal paciència, seny i constància. I no cal dir on és la veritat —si és que existeix—, sinó on és la força de la democràcia (el millor de tots els governs possibles). Que no ens esverin els malvats parlant de guerra incivil i demagògies resclosides. Hi va haver una proclamació de la identitat per damunt de la igualtat. I punt!