EROS
Hi havia una vegada, fa milers i milers d’anys, que en un turó perfecte —com una corba d’Afrodita (Venus), al sud d’Atenes, al Peloponès presidint el complex d’Olímpia—, hi va néixer un infant entremaliat, amb ales, els ulls tapats i proveït d’un arc i fletxes. Era Eros, el déu de l’amor, sempre inquiet i insatisfet, que podria ser fill d’Afrodita (Venus). Va sorgir juntament amb la Terra i procedia del Caos (el desordre). Així doncs, l’Amor garanteix la cohesió del cosmos, del món. El déu Amor, fou, doncs, el principi del temps i del món.
Més tard es va parlar d’amor com a agapé (àpat), de l’amor de germanor, d’àpat d’estimació, un altre esqueix del déu de les fletxes. L’amor reuneix també, entorn d’una taula o d’una plaça les persones que s’aprecien.
Sòcrates deia que de l’amor és l’únic tema del qual pot dissertar amb coneixement de causa. Al Convit (àpat d’amor) de Plató, Sòcrates diu que l’amor és intermediari entre els déus i el humans.
Si s’hagués d’implantar un sol manament al món, que si s’acomplís no hi hauria ni guerres, ni necessitats, ni odis ni venjances, aquesta seria EROS (AMOR).
Freud el considera com a “instint de vida”, de felicitat, de sensualitat, de tendència al gaudi dels sentits. Però veiem que l’eros més que res sublima i té una forta empenta cap a la immortalitat.
De vegades s’ha confós amb l’eròtica sexual; tanmateix, només n’és una part. El culpable de l’embolic va ser Freud, de qui s’han posat tant en dubte algunes de les seves teories que han dit que s’inventava historietes que l’avalessin. Les persones acostumem a treure’ns asos de la màniga que fonamentin les neures personals. Tothom vol justificar els seus principis i les seves teories, uns més que d’altres, per culpa de les limitacions: com més limitacions, més arguments.
Marcuse confronta l’eros amb la civilització i assaja una avinença.
Hi ha manifestacions humanes —com les festes majors— que encarrilen, desfoguen i enalteixen aquesta tendència amorosa.