1. Obertura
El dia tres de juliol de 2006, a 2/4 d’onze del vespre, a la placeta de les escales de l’església de Sant Esteve d’Olot —plena de gom a gom— es va fer la lectura dramatitzada de la versió de la Il·líada de Baricco.
Els assistents, a part d'assaborir les belles veus dels dos actors i de l'actriu, varen poder sentir la força i el poder de la paraula nua, l'exaltació de la llengua oral.
Semblava com si la memòria neuronal rememorés la genètica ancestral.
En acabar, ineludiblement, llargs aplaudiments profunds.
Això és l'atracció del mite, heus ací el poder de la tradició.
2. Definició de mite
El mot mite prové de la paraula grega mythos, que significava discurs, relat (que podia ser imaginari), designi, història... Per esguard d'aquestes denotacions, hem de dir que mite fa referència, tant a unes explicacions com a unes invencions.
Si filem més prim, quan parlem de mite podem distingir-hi dues accepcions:
a. Magnificació d'una persona o d'un fet (v.g. el mite Greta Garbo).
b. Relat tradicional, més o menys fabulós, que dibuixa els orígens, idiosincràsia i tarannà d'un poble.
Pel que fa a nosaltres, ara ens interessa de comentar aquest segon sentit.
3. Tradició i mite
Parlar de tradició és parlar de mite. La tradició està formada, entre altres coses, per retalls de mite o, encara més precisament, pel conjunt de mites transmesos de generació en generació en tot el llarg de la història.
El mite nodreix les nacions, les cohesiona i en dibuixa la personalitat. Doncs bé, els nostres gens mitològics —com totes les referències culturals d'Occident— tenen una deu i un nord ben clar: la civilització grega.
De tota manera, pel fet que Grècia sigui el nostre precedent ineludible, això no vol pas dir que els nostres mites sigui grecs o calcats dels grecs; vol dir, simplement, que en la cultura grega hi beu tota la tradició occidental; tanmateix, cal tenir ben presents, a més a més, totes les originalitats, les peculiaritats i els estereotips de cada nació, perquè els mites dibuixen les tradicions de cada nació.
Una qüestió molt relacionada amb tota la tradició dels pobles i nacions seria el fet cultural, però passarem el tema per alt, ja que em sembla que en aquest context embolicaríem la troca.
4. Manifestacions mítiques
Amb tot això que he comentat, veiem ben clarament que no solament és mite la poesia èpica, sinó també el bèlit o bòlit, les puntes de coixí, les sardanes, les corals, les caramelles —la veu cantada té un paper fonamental en la història i en l'esdevenir dels mites—, els ballets, les festes majors, els pastorets, els actes sacramentals, els focs de Sant Joan...
Cal fer referència a la veu cantada. Ens diuen els entesos que les societats han crescut agombolades amb els cants: la sega, el batre, la verema i qualsevol manifestació col·lectiva, festa o celebració, ha anat sempre acompanyada del cant. La tradició sovint s'ha transmès en forma de cant.
Podríem dir que cada fet cultural és un fragment de la civilització d'una nació —un gran o petit mite—, i el conjunt de fets culturals conformen la història d'una nació.
5. Importància del mite
Qui estima el seu país, estima els seus mites. "Qui perd les seves arrels perd la seva identitat". Plagiant Sciascia podríem dir: “Perdre la memòria com a poble, vol dir perdre la llibertat”.
Sens dubte que els que miren d’aconseguir que els mites es menyspreïn saben prou bé que ajuden a aconseguir que perdem la identitat. I hem de tenir ben clar que la gent que va per aquest camí no són pas una xaiets ni van de bona fe. Ni ho diuen amb tota la innocència del món. Van cap allà on desitgen anar de totes totes: vers l'anorreament d'una nació en bé d'una altra; és a dir, fagocitosi.
6. Mite i entotsolament
De cap manera no hem de caure en la puerilitat, ignorància o estultícia de veure en les manifestacions tradicionals, cap mena de signe de tancament o de xovinisme. Tothom és nacionalista, ja que totes les persones tenim una nació i ens l’estimem. I això no significa menysprear les altres nacions. Cal recordar que les èpoques de més nacionalisme són les de més universalisme (v.g., segle V aC, Renaixement, segle XIX).
Aquests últims temps hi ha hagut més manifestacions culturals mitològiques. I això vol dir que vivim un ressorgiment de l’admiració pel mite, per totes aquestes petges que ens exalten com a nació, que expressen el que som i el que volem ser.
I —sobretot— alerta!: que la globalització no sigui depauperació. La globalització ha de tenir un aturador, se li han de fixar una límits, que són els mollons que han d'impedir la invasió del terreny cultural; més ben dit, que han de posar aturador a la substitució cultural. Ignoro si cal dir globalització o no cal globalització; ara no és el cas. Tanmateix, veig ben clar que cal evitar la substitució dels costums i de les tradicions d'un poble, pels costums i les tradicions d'un altre —podeu pensar en Sant Jordi-San Valentín—.
Perquè a cada bugada perdem un llençol i si no ens espavilem i ens defensem perdrem bous i esquelles.
7. Cloenda
Així doncs, mite és el relat tradicional, més o menys fabulós, que dibuixa els nostres orígens, idiosincràsia i tarannà, i ens atrau perquè ens parla de la nostra filogènesi i ens referma la personalitat com a nació. El mite ens nodreix i ens cohesiona.
Aquesta memòria que heretem com a poble, no la podem perdre, ja que perfila la nostra història, i significaria perdre la llibertat i la identitat.
Cal tenir ben clar que estimar els nostre mites no vol pas dir tancament, sinó donar solidesa a la nostra personalitat, amb tot el respecte envers les altres personalitats.
Descobrirem, defensarem i transmetrem el mite, ja que, si i només si, ho fem tindrem identitat com a nació.
Tradició!, tradició!
