ÒMNIUM, DE TOTHOM
Òmnium té com a lema “llengua, cultura i país”, i aquest juliol de 2011compleix cinquanta anys.
Òmnium significa de tothom; però, ho és realment de tothom? Déu n’hi do: té uns 25.000 socis i 27 seus repartides per Catalunya. Això sense comptar amb els simpatitzants.
Ara fa un any, va encapçalar la gran manifestació de cap un milió i mig de persones que cridaven “Som una nació. Nosaltres decidim”. Tanmateix, hem fet gaires passos endavant?
Sempre repeteixen que existeix per defensar la identitat cultural i política des d’un lideratge cívic i sovint en tràgica soledat i sobretot “per salvar-nos els mots”. La seva presidenta, Muriel Casals diu: “Avui afrontem una nova transició que ens obliga a defensar amb fermesa la nostra llengua de les contínues agressions que patim”... I això no és victimisme, sinó la realitat pura.
Tal com diu l’editorial de la Vanguàrdia de l’11 de juliol de 2011, “l’ànima de la institució és la resistència a la fagocitosi cultural i lingüística”. Ara, tot i la democràcia a Espanya continua l’esperit “d’una sola llengua i una sola personalitat”.
Quan els polítics demanen paciència i seny, Òmnium està al peu del canó, amb crítica i empenta.
Joan Ventura diu: “Òmnium va néixer en un país devastat políticament i en franca agonia cultural... per recuperar llibertats”. I remarca una altra veritat: “Catalunya ha après a ser la nació que la seva gent ha volgut , més que no pas el país que els seus polítics haurien pogut aconseguir i no han reeixit, sigui per incapacitat, sigui per l’eterna falta d’unitat”.
Si algú dubta que la seva existència tingui avui dia sentit que pensi en la sentència sobre l’Estatut i en l’ús social del català. I això no és victimisme sinó una trista realitat.
Ha sofert alguns moments de crisi, especialment en el franquisme i quan en el retorn de la democràcia provocava fred de peus en algunes institucions que els semblava que els prenia la feina.
Hi ha un braç polític, (defensor?) de la llengua i cultura: la direcció General de Política lingüística. Però els polítics només treballen per ensorrar els altres partits. I hi ha un braç popular: Òmnium cultural. No sabria dir qui em mereix més confiança.
Tal com ens fa veure Muriel Casals, és ben trist que Òmnium vagi al davant dels polítics fent compatibles l’alta cultura (premi Sant Jordi i altres) amb feines quotidianes (alfabetització, parelles lingüístiques...).
Avui dia ens trobem amb una entitat renovada i amb un nou impuls: Mentre hi hagi Òmnium hi haurà esperança! Per molts anys!