LA SARDANA
Hi havia una vegada, a les costes lluminoses de la mar Egea, una petita ciutat, estesa com un brot fecund entre la vasta verdor de les oliveres inacabables i la brillant blavor del mar.
Els inquiets habitants que formiguejaven en aquella polis, molts dels quals es dedicaven a la navegació, gaudien d’una àgora (d’una plaça pública), punt de trobada per fer servir la raó (per enraonar), per contrastar opinions, per tancar tractes, per escollir per votació els seus governants i per acordar avantatges.
Quan els déus els eren benèvols, quan mudaven els solsticis, o quan la collita del mar i de la terra regalava abundor, s’agafaven les mans i dansaven agermanats en rotllana celebrant l’esperança i la felicitat.
Les nostres places s’haurien d’ajustar amb aquesta de l’antigor: ser punt de trobada, convidar a la xerrada, acollir la festa i la gresca i ser guspireig de la sardana.
És ben clar que en aquesta dansa, no és pas la crida del flabiol, ni l’esclat de la tenora, ni la pletòrica cobla el que convida al ball; és un sentiment ancestral, profund i ritual, que sens dubte s’arrela en un amor, en una festa i en un aprenentatge.
Per això desitjo que sentim profundament i aprenguem de cor aquesta nostra dansa.
Com deia Joan Maragall, aquesta “mòbil magnífica anella”, on tothom, “devots d’una santa harmonia”, s’agermana en “dansa sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans”.
Us vull convidar que estimeu i aprengueu aquesta nostra dansa, en gaudiu i festegeu amb ella amb tot el delit possible, en aquestes amples, festívoles i agermanadores places.