IN-INDE-INDEPENDÈNCIA! (1) Quan surti aquest article, ben bé al cap d’un mes d’haver-ho escrit, algunes de les coses que hi comento seran història, record o punt de l’evolució. I n’hauran passat moltes més! Tant de bo que hagin guanyat les positives i hàgim avançat en el camí de la sobirania! Per jutjar els fets cal distància. I doncs, jutjar els esdeveniments d’aquests últims mesos és arriscat i connota el risc de veure’ls borrosos. Ara bé, per esguard de l’11-S paga la pena fer unes quantes reflexions, per no perdre el nord, per “retornar el nom de cada cosa”. Catalunya és una nació. Recordem que nació és una comunitat que participa d’unes idees culturals amb una llengua que les cohesiona. Catalunya és una nació assenyada. Tanmateix, la gent assenyada quan agafa una rauxa exaltada esdevé inamovible. Però això només passa quan no se li fa cas, no de l’escolta, no se la considera, no se la respecta i a còpia de maldar veu que no hi ha res a fer. La Diada del 2012, amb un milió i mig de manifestants, ha tingut incomprensió, recel, ironia, menyspreu... Molta gent, fins i tot personatges que es titllen de demòcrates profunds han minimitzat aquesta manifestació d’afany d’independència. I qui digui que un partit ho ha monopolitzat, és o ignorant o mentider. Per no dir definicions més gruixudes que no serien insults, ja que serien definicions. Hem de recular més de cinquanta anys per trobar una unitat de pensament compartida per tendències tan controvertides (a part de molts polítics que estaven a l’aguait per veure venir). A la manifestació, hi vàrem poder veure gent de tot el ventall ideològic —des d’un anarquista fins a un dretà de tota la vida—. I fins i tot alguns sabres hi eren, cridaven i aplaudien. Potser sí que aquesta vegada vencerem: ja seria hora, que gairebé no ho hem fet mai. Però cal paciència, seny i constància. I no cal dir on és la veritat —si és que existeix—, sinó on és la força de la democràcia (el millor de tots els governs possibles). Que no ens esverin els malvats parlant de guerra incivil i demagògies resclosides. Hi va haver una proclamació de la identitat per damunt de la igualtat. I punt!

PERDREM BOUS I ESQUELLES
Semblava que érem un país que sempre anava a més, que tot anava com una seda, sobre rodes, estàvem segurs que arribaríem lluny, cantàvem victòria.
Però acabat de fer, els veïns ens han aixecat sempre la camisa, van per les seves i sempre ens han carregat els neulers.
I nosaltres som uns cagadubtes: arronsant el llombrígol.
La pregunta és rasa i curta: És que sempre hem d’abaixar el cap?
Amb tota la seva actuació ens han fet caure la bena dels ulls. No ens fan el pes, ens han fet perdre l’oremus i en tenim els nassos plens, ens han ben acabat els torrons: n’estem fins al coll.
De tant collar-nos els cargols ens han tret de polleguera.
No ens hem gratat prou la bossa? Hi ha molts fets que no hem pogut pair. Ara sabem del cert amb qui ens juguem els diners.
Sempre cornuts i pagar el beure. Sempre afluixar i afluixar la bossa. Ens han fet la guitza. Tenim mala peça al teler, ho tenim mal parat.
Hem d’agafar el bou per les banyes. Han demostrat que són d’allò que no hi ha, tot i que sigui difícil fer el cor fort perquè amb aquesta gent és com picar ferro fred.
Això acabarà com el rosari de l’aurora. Ballàvem per un peu i ara ens toca ballar-la.
En aquests veïns, els hem ben descobert el marro; i doncs, és ben clar que hem de treure les ungles: Els hem de deixar estar, engegar-los a dida, fer-los la creu. Hem de fer un cop de cap.
Ja n’hi ha prou de donar-nos sempre garses per perdius, gats per llebres. Mai no ens han donat un cop de mà.
De dia en dia anem cada vegada més de gairell, el carro ens va pel pedregar; tanmateix, ens han buscat les pessigolles i ens muden el seny amb la rauxa.
Malament rai: Anem a mal borràs, a la misèria. En sortirem amb les mans al cap, hi deixarem els ossos, no tindrem de què fer estelles, perdrem la camisa, perquè hem fet el negoci d’en Met amb les cabres.