EROS
Hi havia una vegada, fa milers i milers d’anys, que en un turó perfecte —com una corba d’Afrodita (Venus), al sud d’Atenes, al Peloponès presidint el complex d’Olímpia—, hi va néixer un infant entremaliat, amb ales, els ulls tapats i proveït d’un arc i fletxes. Era Eros, el déu de l’amor, sempre inquiet i insatisfet, que podria ser fill d’Afrodita (Venus). Va sorgir juntament amb la Terra i procedia del Caos (el desordre). Així doncs, l’Amor garanteix la cohesió del cosmos, del món. El déu Amor, fou, doncs, el principi del temps i del món.
Més tard es va parlar d’amor com a agapé (àpat), de l’amor de germanor, d’àpat d’estimació, un altre esqueix del déu de les fletxes. L’amor reuneix també, entorn d’una taula o d’una plaça les persones que s’aprecien.
Sòcrates deia que de l’amor és l’únic tema del qual pot dissertar amb coneixement de causa. Al Convit (àpat d’amor) de Plató, Sòcrates diu que l’amor és intermediari entre els déus i el humans.
Si s’hagués d’implantar un sol manament al món, que si s’acomplís no hi hauria ni guerres, ni necessitats, ni odis ni venjances, aquesta seria EROS (AMOR).
Freud el considera com a “instint de vida”, de felicitat, de sensualitat, de tendència al gaudi dels sentits. Però veiem que l’eros més que res sublima i té una forta empenta cap a la immortalitat.
De vegades s’ha confós amb l’eròtica sexual; tanmateix, només n’és una part. El culpable de l’embolic va ser Freud, de qui s’han posat tant en dubte algunes de les seves teories que han dit que s’inventava historietes que l’avalessin. Les persones acostumem a treure’ns asos de la màniga que fonamentin les neures personals. Tothom vol justificar els seus principis i les seves teories, uns més que d’altres, per culpa de les limitacions: com més limitacions, més arguments.
Marcuse confronta l’eros amb la civilització i assaja una avinença.
Hi ha manifestacions humanes —com les festes majors— que encarrilen, desfoguen i enalteixen aquesta tendència amorosa.

ÒMNIUM, DE TOTHOM
Òmnium té com a lema “llengua, cultura i país”, i aquest juliol de 2011compleix cinquanta anys.
Òmnium significa de tothom; però, ho és realment de tothom? Déu n’hi do: té uns 25.000 socis i 27 seus repartides per Catalunya. Això sense comptar amb els simpatitzants.
Ara fa un any, va encapçalar la gran manifestació de cap un milió i mig de persones que cridaven “Som una nació. Nosaltres decidim”. Tanmateix, hem fet gaires passos endavant?
Sempre repeteixen que existeix per defensar la identitat cultural i política des d’un lideratge cívic i sovint en tràgica soledat i sobretot “per salvar-nos els mots”. La seva presidenta, Muriel Casals diu: “Avui afrontem una nova transició que ens obliga a defensar amb fermesa la nostra llengua de les contínues agressions que patim”... I això no és victimisme, sinó la realitat pura.
Tal com diu l’editorial de la Vanguàrdia de l’11 de juliol de 2011, “l’ànima de la institució és la resistència a la fagocitosi cultural i lingüística”. Ara, tot i la democràcia a Espanya continua l’esperit “d’una sola llengua i una sola personalitat”.
Quan els polítics demanen paciència i seny, Òmnium està al peu del canó, amb crítica i empenta.
Joan Ventura diu: “Òmnium va néixer en un país devastat políticament i en franca agonia cultural... per recuperar llibertats”. I remarca una altra veritat: “Catalunya ha après a ser la nació que la seva gent ha volgut , més que no pas el país que els seus polítics haurien pogut aconseguir i no han reeixit, sigui per incapacitat, sigui per l’eterna falta d’unitat”.
Si algú dubta que la seva existència tingui avui dia sentit que pensi en la sentència sobre l’Estatut i en l’ús social del català. I això no és victimisme sinó una trista realitat.
Ha sofert alguns moments de crisi, especialment en el franquisme i quan en el retorn de la democràcia provocava fred de peus en algunes institucions que els semblava que els prenia la feina.
Hi ha un braç polític, (defensor?) de la llengua i cultura: la direcció General de Política lingüística. Però els polítics només treballen per ensorrar els altres partits. I hi ha un braç popular: Òmnium cultural. No sabria dir qui em mereix més confiança.
Tal com ens fa veure Muriel Casals, és ben trist que Òmnium vagi al davant dels polítics fent compatibles l’alta cultura (premi Sant Jordi i altres) amb feines quotidianes (alfabetització, parelles lingüístiques...).
Avui dia ens trobem amb una entitat renovada i amb un nou impuls: Mentre hi hagi Òmnium hi haurà esperança! Per molts anys!