LA LLENGUA CATALANA, TAMBÉ EN CRISI?
Les paraules queden curtes per expressar l’estupidesa infinita.
Crisi de la nostra llengua als diaris, al carrer, a la televisió, a la ràdio, a la literatura... Hi ha una crisi tan generalitzada, entre la real i la inventada, que fa angúnia i algun oi viure en aquests tristos temps.
Si ens centrem en la crisi de la llengua, eina elemental de la nostra vida i de la nostra cultura, els calfreds augmenten fins a riscos perillosos.
A Modest Prats, mai li agrairem prou la feina que ha fet pel català i l’amor profund que li ha professat. Mentre hi hagi modestos i la paraula, la llengua no morirà. Doncs ens ha ofert fa poc el seu últim llibre, que és un recull i un testimoni, un llegat i una compilació, un aplec i un ajust, una visió i una síntesi...: Engrunes i retalls. Escrits de llengua i cultura catalanes. 679 pàgines. Repàs històric.
Diu Modest que diu sant Joan: “En el principi fou la paraula... i per ella foren fetes totes les coses...” Les coses —la nació i el contingut—existeixen si es diuen, si hi ha paraula nacional per a elles.
I dedico a Modest Prats aquesta citació que li plaïa esmentar a les classes: “Si en la paraula hi ha tot el misteri i tota la llum del món, hauríem de parlar sempre com encantats, com enlluernats; perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que ens representi, que no hagi nascut en una llum d’inspiració [...] La gent venia a veure com el sol es ponia... i dos homes de mar es plantaren davant la cosa immensa i callaren una bona estona; després, un d’ells digué: “Mira”. I cadascú entengué aquella visió com una meravella pròpia. Això és parlar; la resta són paraules buides. [...] I parlant cadascú, amb temor, tractant la paraula com a cosa sagrada i inviolable”. (“Elogi de la paraula”, de Joan Maragall)
Pels graons de les paraules en la llengua pròpia pugem vers el saber; no, més ben dit, cap a l’incomprensible, l’inabastable, cap això que en podríem dir l’abstracció, la metafísica dels mots.
Però a cada bugada perdem un llençol. Som porucs, ganduls i inconscients. No lluitem per la llengua catalana, no l’estimem prou —allò que s’estima es vol conèixer a fons—, no l’estudiem. Com pot dir una persona que estima el català si constantment hi fa errades de tota mena i no s’esmena ni es corregeix gens?
Ara bé, Crisi en grec significava lluita, distinció, interpretació, procés... En aquesta nostra crisi la lluita no es veu enlloc; la distinció en altres llengües no ens fa ni fred ni calor; què interpretem?; potser deu ser un procés, però cap on?
I el profeta digué: podreu fer mal i fins i tot matar una paraula, però la Paraula no morirà mai; podreu matar persones i pobles, però mai la Paraula de les persones.

FRESSES, SOROLLS I INCIVILITAT

Quan un soroll o una fressa es passen dels decibels admesos, eleshores ens trobem enfront d’una incivilitat palesa, i els agents de l’ordre —si hi són i estan desperts— ho haurien de solucionar.
Doncs bé, a la nostra ciutat, a les nostres places i carrers de Girona —i això es podria traslladar a d’altres ciutats—, els decibels corren a pilons. Uns exemples:
—Hi ha brètols, vàndals i energúmens que s’ho passen bé trencant, cridant i fent escarafalls.
—Molts transportiostes no posen els paquets als carretons, sinó que els hi reboten.
—Molt personal fa anar les coses a cops.
—Els autobusos botzinen per l’embós o per cridar els viatgers.
—Grups i solistes es realitzen en el món del cant.
—Unes motos amb el tub d’escapament et colpegen el cap.
—Crits desmesurats.
—El dissabte no et pensis de poder fer matinada ja que a cap hora del matí tens rebombori de les obres, el buidatge dels contenidors de vidre, els percussors que se’t claven.
—Molts contenidors tenen la junta de goma gastada i fan un cop quan es tanquen.
—I un llarg etcètera.
Els analistes i especialistes diuen que som dels països europeus que gastem més decibels. Dels pocs arbres que s’han respectat —ja que els arbres no ens agraden i només serveixen per ser tallats—- són alguns eucaliptus, que no arriben ni a fer la funció calmant que els pertoca. Ara n’hem de tallar 500! de la Devesa: no he entès si estan malalts, ni qui està malalt, ni què s’hauria de tallar...

Per poder escoltar el silenci potser hauríem d’anar a viure nord enllà, on diuen que hi ha un respecte envers els altres, que es pensa en els altres, que la gent parla fluixet i es mira de fer les coses amb el mínim soroll possible.
Hauríem de mirar de treure’ns frustració, ja que a més frustració més agressivitat.
Ens convé descansar, altrament, no podrem rendir, ni realitzar-nos, ni ser feliços, ni potenciar la convivència.
Sort que tenim els guardians del nostre son, tot i que de vegades dormen. Voldríem que la nostra ciutat fos un racó de serenitat, de benestar i de pau.
Estimar la teva ciutat i estar-ne orgullós és, també, col•laborar perquè s’hi visqui bé.

Cal concloure que en general la nostra ciutat és sorollosa, i no s’hi posa remei; i en canvi necessitem el silenci, la quietud i la pau, per la salut del cos i pel benestar de l’esperit.
Verge santa dels set dolors! Que déu hi faci més que nosaltres! Perquè nosaltres no hi fem res.
Ja ho deia Josep Pla: “Semblava que tot estava per fer i el que passa és que no hi ha res a fer”.

LA SARDANA
Hi havia una vegada, a les costes lluminoses de la mar Egea, una petita ciutat, estesa com un brot fecund entre la vasta verdor de les oliveres inacabables i la brillant blavor del mar.
Els inquiets habitants que formiguejaven en aquella polis, molts dels quals es dedicaven a la navegació, gaudien d’una àgora (d’una plaça pública), punt de trobada per fer servir la raó (per enraonar), per contrastar opinions, per tancar tractes, per escollir per votació els seus governants i per acordar avantatges.
Quan els déus els eren benèvols, quan mudaven els solsticis, o quan la collita del mar i de la terra regalava abundor, s’agafaven les mans i dansaven agermanats en rotllana celebrant l’esperança i la felicitat.
Les nostres places s’haurien d’ajustar amb aquesta de l’antigor: ser punt de trobada, convidar a la xerrada, acollir la festa i la gresca i ser guspireig de la sardana.
És ben clar que en aquesta dansa, no és pas la crida del flabiol, ni l’esclat de la tenora, ni la pletòrica cobla el que convida al ball; és un sentiment ancestral, profund i ritual, que sens dubte s’arrela en un amor, en una festa i en un aprenentatge.
Per això desitjo que sentim profundament i aprenguem de cor aquesta nostra dansa.
Com deia Joan Maragall, aquesta “mòbil magnífica anella”, on tothom, “devots d’una santa harmonia”, s’agermana en “dansa sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans”.
Us vull convidar que estimeu i aprengueu aquesta nostra dansa, en gaudiu i festegeu amb ella amb tot el delit possible, en aquestes amples, festívoles i agermanadores places.

EL SUPERESMORZA O BRUNCH
La Jet set de Nova York es pensa que ha inventat el brunch i la moda està assolint un gran èxit en els hotels més prestigiosos del món. És una combinació d’esmorzar i dinar (breakfast and lunch). Per exemple, l’hotel Rey Juan Carlos I, dels més bons de Barcelona, ofereix per esmorzar productes de tot el món per a gurmets. I aquest setembre ho farà el Ritz. Bé, aquesta gent potser no ha sentit a parlar ni de les tradicions del país, ni de Josep Pla, ni de l’hotel Europa de Granollers, ni dels mercats de diumenge: allò dels esmorzars de forquilla (i ganivet).
Diu la cançó del Super 3: “Hi ha qui es menja una arengada,/ hi ha qui es menja un ou ferrat,/ hi ha qui es hala uns peus de porc,/ hi ha qui tot li sembla poc./ Però qui no esmorza bé/ no hi té res a fer./ Si vols anar a pescar piranyes/ i a escalar com l’home aranya/ o a la jungla vols viatjar/ no et descuidis d’esmorzar”. No vulguem ser bollicaos desnerits i tentinejar amb migradesa de forces, sense esma i a punt de caure en rodó: fem un bon esmorzar!
A la fonda Europa de Granollers —que té dos-cents anys—, l’any 1972, se servien 1500 dinars per a passavolants i una quantitat aproximada d’esmorzars. Esmorzars de forquilla, que diu Posep Pla: Ous ferrats o botifarra amb mongetes, peus de porc a la brasa, llonzes, cap i pota, bolets a la brasa, arròs caldós... (Però la gent es llevava aviat).
I perquè no ens creguem allò de “Povera e nuda vai, filosofia!”, que ens diu Dant a la Divina Comèdia, podríem parlar dels epicuris —gent molt ben pensant i molt ben menjant, un xic desencisada de la metafísica—, persones que assentaven bé la còrpora a l’empirisme de la terra i sabien treure tot el suc de cada moment de petit goig vital.
Aquell 29 de desembre de 2007, abans d’anar a la sessió matinal dels Pastorets, un que conec es va entaular en un bon esmorzar de forquilla. Us ho podeu ben creure, va veure la representació d’altra manera, amb una perspectiva sòlida i optimista.
Si ens ho permeten Obama, ZP, el Cavaliere, Medviédiev, el president (va)lent Sarkozi (i la Bruni), la moda de la bona menja ens portarà per camins dreturers.

SEGURETAT VERSUS LLIBERTAT

Vivim temps insegurs, a casa, al barri, a la ciutat, pertot. I la crisi (d’alguns) ho acaba d’espatllar. Bush deia que l’Iran era una amenaça per la seguretat mundial. Medice, cura te ipsum (metge, cura’t a tu mateix). Sembla que Obama ha tingut molt clar que el que passava a Guantánamo no era pas la solució a la inseguretat que provoca el terrorisme.
De tota manera, de vegades fa l'efecte que els nostres guardians, que ens haurien de guardar —per això viuen, i bé!, dels nostres impostos—, es desentenguin de la nostra seguretat: robatoris, atracaments, furts, persones indesitjables... A la nostra societat en general, les coses ni es fan bé ni van bé. Peix podrit pel cap. Lleis i jutges tenen un problema, s’ha vist prou fa poc. Però sobretot el tenen els polítics, i no és precisament el 3%! O tempora o mores! (oh temps! oh costums!) ens avisava Ciceró; va viure temps molt difícils i es lamentava d’aquella trista situació, que li semblava irreversible. Nil novi sub sole (res de nou sota el sol).
En el Leviatan (monstre-déu-estat), el filòsof Hobbes (1588-1679) diu que Homo homini lupus (l’ésser humà és un llop envers l’ésser humà —frase que no és seva sinó d’un pensador romà—), que l'ésser humà és depravat, que l'estat de naturalesa és un estat de guerra de tothom contra tothom, que per construir la civilització, evitar la continuació de l’estat natural de guerra encesa —propi de la naturalesa humana i de les seves passions—, i protegir la pau i la seguretat, cal que cedim la llibertat a un poder públic amb poder total que estigui tothora amb el garrot a punt (Leviatan).
L’escocès Hume (1711-1776), el filòsof de l’experiència, diu que perquè es formi una societat cal que sigui avantatjosa per als humans, que hi cerquen seguretat i protecció, de les quals mai no gaudiríem si fóssim completament lliures i independents. Això sí, és un gran defensor de la tolerància, en contra de tolerància zero que —diguem-ho de passada— és una boutade.
I Rousseau (1712-1778), ve a dir allò que “to er mundo é güeno”. La història funciona com un pèndol, situar-nos en el terme mitjà ens resulta dificilíssim.
El filòsof grec Aristòtil (segle IV aC) diu que les virtuts morals, diguem-ne pràctiques —no les intel•lectuals—, se situen en el terme mitjà (moderació) entre dos vicis (excés i defecte), depenent del subjecte, de l’espai i del temps. Per ex., el generós és el virtuós entre el gasiu i el mà foradada, el valent és el virtuós entre el poruc i el temerari, i això seria aplicable al governant: és defecte ser dictador, però ho és també deixar que tothom faci el que vulgui (laissez-faire).
Recordem que no hi ha déus a la terra; ja ve ben just si n’hi ha al cel!