DEMOCRÀCIA DEMONÍACA

Hi havia una vegada un eminent teòric de la política —podríem dir que era un filòsof de la política— que va esmerçar hores i hores a meditar i meditar sobre la perversitat del règim democràtic.

Li semblava que calia canviar els sistemes polítics amb aquesta ideologia perquè la democràcia no funcionava, els règims democràtics no se'n sortien i d'aquella manera la situació no podia continuar. Veia defectes pertot arreu. La democràcia havia manat l'execució de ciutadans exemplars, com per exemple Sòcrates; havia encimbellat en el poder a cruels assassins, i així un llarg etcètera.

Val a dir que aquesta personalitat de què parlem era un gran demòcrata, que veia difícil de trobar un règim millor, i per més que rumiava no trobava cap altra organització política que fos apta per afaiçonar uns estats en què brillés la justícia, la llibertat i la felicitat.

Per arrodonir les seves cabòries, va escriure una llista de qualitats que li semblava que havien de tenir els ciutadans demòcrates. Si s'aconseguien, tindríem unes organitzacions polítiques perfectes.

Heus ací les característiques que li semblava que havien d'assolir tots i cadascun dels habitants dels països:

Exercitar el debat públic, estar oberts sempre al diàleg, ser tolerants, inquiets, civilitzats, humils com per admetre les opinions dels altres, estudiosos, cercadors del bé comú, respectuosos, adoradors dels drets humans, ser conscients de no posseir la veritat, respectar els drets de les minories, i moltes altres idees.

Amb això anem a la deu de la qüestió. Democràcia prové de la paraula grega demokratia —demos (població, comunitat d’un poble, ciutadans) i kratia (govern o poder)—. Voldria dir, doncs, govern popular, en el bon sentit de la paraula, és a dir, govern del poble. Significa que tots els ciutadans han de tenir el poder —ben bé tots—; si se’n bandeja només un, ja no és democràcia. D'acord amb això, la democràcia més acceptable i perfecta seria la directa; és a dir, una mena d’anarquisme utòpic en què uns ciutadans lliures, madurs i amb personalitat —i per tant amb les qualitats esmentades— es constituirien en règim assembleari.

I no es pot oblidar que en una democràcia vàlida, abans de res, hi ha d’haver una clara divisió de poders: legislatiu, executiu i penal.

Això de la democràcia es va inventar a Atenes el segle V aC; però n'eren exclosos els esclaus i les dones.

Amb aquesta descoberta de la democràcia a la mà condemnaven a mort el ciutadà més demòcrata de la història de la humanitat: Sòcrates. De llarg a llarg de la història dintre de règims democràtics s'han fet pilons de barrabassades.

Doncs bé, com que tenim democràcia —poder del poble, de tot el poble!, no sols el poder del caprici de la dèria d’un partit o d'unes aliances—, una democràcia que sembla que avui dia ha esdevingut admirable i excel·lent, hi ha d'haver el bé comú i el benefici de tothom.

De cap manera es farà només la voluntat d'alguns.

Tanmateix, sovint es fa només la voluntat d'un partit o d'uns partits —que es dediquen prioritàriament a ensorrar els altres partits adversaris en comptes de treballar per al país—, i la majoria dels governats ha d'aguantar fins a les altres eleccions en què ja no es recordarà de res i tornarà a ensopegar amb la mateixa pedra.

De vegades són uns pocs els que sol·liciten uns serveis —justos i necessaris— i que no farien cap mal a la mejoria, i tampoc no se'ls escolta.

Sempre som allà mateix: amb Maquiavel, la política es va divorciar de l’ètica, i ètica i política no s’han avingut mai més.

I això no és bo, no és gens bo.