Vivim temps insegurs, a casa, al barri, a la ciutat, pertot. I la crisi (d’alguns) ho acaba d’espatllar. Bush deia que l’Iran era una amenaça per la seguretat mundial. Medice, cura te ipsum (metge, cura’t a tu mateix). Sembla que Obama ha tingut molt clar que el que passava a Guantánamo no era pas la solució a la inseguretat que provoca el terrorisme.
De tota manera, de vegades fa l'efecte que els nostres guardians, que ens haurien de guardar —per això viuen, i bé!, dels nostres impostos—, es desentenguin de la nostra seguretat: robatoris, atracaments, furts, persones indesitjables... A la nostra societat en general, les coses ni es fan bé ni van bé. Peix podrit pel cap. Lleis i jutges tenen un problema, s’ha vist prou fa poc. Però sobretot el tenen els polítics, i no és precisament el 3%! O tempora o mores! (oh temps! oh costums!) ens avisava Ciceró; va viure temps molt difícils i es lamentava d’aquella trista situació, que li semblava irreversible. Nil novi sub sole (res de nou sota el sol).
En el Leviatan (monstre-déu-estat), el filòsof Hobbes (1588-1679) diu que Homo homini lupus (l’ésser humà és un llop envers l’ésser humà —frase que no és seva sinó d’un pensador romà—), que l'ésser humà és depravat, que l'estat de naturalesa és un estat de guerra de tothom contra tothom, que per construir la civilització, evitar la continuació de l’estat natural de guerra encesa —propi de la naturalesa humana i de les seves passions—, i protegir la pau i la seguretat, cal que cedim la llibertat a un poder públic amb poder total que estigui tothora amb el garrot a punt (Leviatan).
L’escocès Hume (1711-1776), el filòsof de l’experiència, diu que perquè es formi una societat cal que sigui avantatjosa per als humans, que hi cerquen seguretat i protecció, de les quals mai no gaudiríem si fóssim completament lliures i independents. Això sí, és un gran defensor de la tolerància, en contra de tolerància zero que —diguem-ho de passada— és una boutade.
I Rousseau (1712-1778), ve a dir allò que “to er mundo é güeno”. La història funciona com un pèndol, situar-nos en el terme mitjà ens resulta dificilíssim.
El filòsof grec Aristòtil (segle IV aC) diu que les virtuts morals, diguem-ne pràctiques —no les intel•lectuals—, se situen en el terme mitjà (moderació) entre dos vicis (excés i defecte), depenent del subjecte, de l’espai i del temps. Per ex., el generós és el virtuós entre el gasiu i el mà foradada, el valent és el virtuós entre el poruc i el temerari, i això seria aplicable al governant: és defecte ser dictador, però ho és també deixar que tothom faci el que vulgui (laissez-faire).
Recordem que no hi ha déus a la terra; ja ve ben just si n’hi ha al cel!
Sense tele
Fa 16 anys
